Quan els blocs bloquegen

Sembla –dic sembla perquè els terminis s’han de respectar– que estem abocats a una repetició electoral. Els blocs tornen a impedir la formació del Govern. Seria el gran fracàs de la nova política (més fins i tot que de l’altra) que va néixer prometent transparència i acabar amb «la incompatibilitat amb complicitat» del PP i el PSOE. Acusaven amb grans escarafalls la «vella política» de tots els mals i ara resulta que els dos blocs impedeixen més el diàleg que els dos vells partits.

És lògic que Podem arrossegui amargor que desemboca en esterilitat. Va néixer per liquidar el PSOE, acusat de tots els mals: corrupció, nepotisme i traïció a la traïdora socialdemocràcia, el que seria una compulsiva malaltia. I ara, pocs anys més tard, resulta que el PSOE de Sánchez és més fort que el de Rubalcaba i que el nepotisme d’Iglesias (Errejón, Carolina Bescansa, Irene Montero) supera en molt el felipisme.  González i Guerra van tardar molt a divorciar-se. De fet, continuen convivint sota el sostre del PSOE, mentre que Iglesias i Errejón...

Rivera, enrocat

Però això de Podem és explicable. És fruit en part de la nostàlgia comunista, de les fallades i errors de la socialdemocràcia i el menyspreu als diputats del 77 (Santiago Carrillo inclòs). Això de Cs és més anormal. Va sorgir a Espanya (a Catalunya va ser una altra cosa) per corregir l’absència d’un centre liberal que desbloquegés i civilitzés la política, pactant amb el PP o amb el PSOE segons fos mes convenient. Com han fet a Europa molts partits liberals des de 1945. Van invocar Adolfo Suárez i a Macron, el polític francès que ha doblegat Marine Le Pen, i ara molts dies se situen a la dreta de Manuel Fraga, pacten amb l’extrema dreta tot el que creuen necessitar, i han superat Alfonso Guerra quan va dir allò tan pujolista d’«el que es mou (desobeeix) no surt a la foto»

Que el lideratge de Cs imiti el d’Aznar (sense haver guanyat cap elecció) és disculpable. El greu és que a l’enrocar-se al bloc de la dreta ho ha bloquejat tot. Si Rivera no hagués fet de l’antisocialdemocràcia (ell l’anomena antisanchisme) l’eix de la seva política, tot seria diferent. Sánchez, l’únic president possible després de les últimes eleccions, podria haver negociat a dues bandes i acabar pactant amb Cs (majoria més àmplia), o amb Podem (potser amb més afinitat ideològica amb perdó de Veneçuela), però no hauria quedat atrapat en el xantatge d’Iglesias: O coalició amb mi (o amb el meu cònjuge) o eleccions.

¿S’equivoca Sánchez? Hi ha molta gent que ho creu. I no tota equivocada o per militància esquerrana. Els espanyols no es mereixen unes noves eleccions perquè els polítics no sàpiguen pactar. I l’emprenyament pot anar en totes les direccions. Sense oblidar que el votant progressista és més sensible a la desil·lusió que el conservador. I que en les últimes eleccions hi va haver un empat i l’esquerra només va guanyar perquè la dreta es va partir en tres.

Notícies relacionades

El Govern demana a Iglesias que no s'alineï amb «les tres dretes»

Sánchez rebutja l'oferta d'Iglesias per a una coalició d'un any

¿Està jugant amb foc? Potser, però governar bé exigeix uns mínims de serietat. I a part de serioses divergències (l’euro, Veneçuela, Catalunya) seria temerària una coalició amb qui ha proclamat que el Govern conjunt és l’única garantia perquè el PSOE no traeixi. Més difícil, amb qui diu en alt que una vicepresidència (per al seu cònjuge) i tres ministeris, és poc menys que una ofensa i una presa de pèl. I que després, en l’últim minut i en ple Congrés dels Diputats, renuncia a la cartera de Treball a canvi de les polítiques actives d’ocupació. I que aquesta setmana ha ofert una coalició a prova garantint el vot als Pressupostos. ¿Algú pot imaginar una coalició en la qual el soci voti contra els Pressupostos?

Pactar un Govern de coalició exigeix tenacitat i duresa, no comportar-se com en una alegre subhasta de peix. Si hi ha eleccions, Pedro Sánchez afrontarà un seriós risc i no serà comprès per gaires dels seus electors, però no serà el gran culpable. Iglesias ho serà més, però almenys serà fidel als seus ‘tics’ històrics. Va votar al costat del PP contra la investidura de Sánchez el 2016, menysprea el règim del 78 tot i que quan li interessa invoca la Constitució i li agrada dominar els qui com Errejón li disputen el poder. L’autèntic culpable del bloqueig polític que impedeix la formació del Govern és Albert Rivera que somia tenir més ganxo que Pablo Casado davant l’electorat de dretes i que potser no va entendre mai bé el liberalisme i el centrisme que tant predicava.