Bassas radioactiu

Fa temps que la pedagogia i l’assossec es van absentar del debat sobre Catalunya i Espanya. El furor independentista, la testosterona roig-i-groga –i taronja– i l’absentisme –sovint forçós– de veus que podien apaivagar la tempesta han deixat el terreny impracticable. Ja no fan falta tsunamis. Però l’altre dia, a Madrid, el periodista Antoni Bassas va intentar sortir del fang enfocant, amb dades, un element concret: el dels afronts i errors que Espanya –en aquest cas sí: l’Estat espanyol– ha comès amb Catalunya. I per fer-ho va utilitzar estris propis de l’ofici: portades de diaris i fins i tot un àudio de la SER on una senyora sevillana, amb més entusiasme que llum, proclamava que la seva firma era «contra Catalunya», en aquella ignominiosa campanya del PP contra l’Estatut.

Però és que molt abans –i allà hi havia l’hemeroteca per confirmar-ho– la caverna espanyola havia alertat amb unasuposada –i falsa– persecució del castellà; curiosament quan el PSOE li havia guanyat a Aznar unes eleccions pels cabells i havia pactat amb Pujol per continuar governant. Provoca molt emprenyament revisar alguna d’aquestes portades. Fa deu anys –va recordar també Bassas amb una primera plana d’EL PERIÓDICO– en portes de la destralada que el Tribunal Constitucional clavaria a l’Estatut, Maragall presumia que el 90% dels catalans estaven junts en aquest projecte. I era veritat. I això és el que a mi m’agradaria recuperar. Però serà impossible amb desafiaments unilaterals i il·legals a Espanya, o amb humiliacions i menyspreus a dos milions de catalans. L’Antoni em va enviar un missatge després de la seva conferència: «De vegades em sento com si fos radioactiu a Espanya i alguns col·legues de Madrid s’han de sentir igual a Catalunya. Si no parlem, malament». Doncs això mateix.