Aparcaments a l'ombra

La visita a un polígon industrial pròxim al peatge de Mollet una tarda d’agost a 38 graus és una experiència intensa que espanta. Una observa el paisatge periurbà de grans naus sota el sol implacable, envoltada de fums, olor de pneumàtic fos i soroll de cotxes, des d’una perspectiva diferent. El pitjor de l’experiència, motivada en el meu cas per una avaria, és esperar en una gran plaça pública ben ordenada dedicada a l’aparcament sense un arbre. De tornada a Barcelona, una cervesa a la vorera a l’Eixample sota els plàtans sembla un miracle. Sense arbres, en aquests carrers de 20 metres d’asfalt i panot negre, plens de cotxes, estaríem asfixiades.

Aquesta experiència em suggereix algunes consideracions. 

Com apunten els experts, s’ha d’insistir a buscar pal·liatius als efectes del canvi climàtic que ja està desencadenat. Imaginar solucions que retardin o minimitzin les seves conseqüències i la transformació radical del món. Més enllà de reduir el trànsit aeri, afavorir l’ús d’energies renovables, menjar menys carn, reduir el plàstic al que és imprescindible, eliminar els cotxes de les zones denses...Hi ha iniciatives, senzilles, potser de petit impacte, però que millorarien la nostra resistència a l’augment progressiu de temperatures i a les incomoditats que generen. 

Aparcaments i centres comercials

Els aparcaments han crescut i ocupat àmplies zones a les perifèries de les poblacions en els últims anys. Àmplies esplanades sense ombra, envoltant sovint els centres comercials, que necessiten una transformació urgent. És curiós que el seu inventor fos un arquitecte austríac, Victor Gruen, que va exportar la idea i va construir els primers centres comercials als Estats Units en els anys 50. Centres que agrupaven una varietat de supermercats, serveis comercials i oficines, i gasolineres escampades que es van transformar en els llocs de referència social del nou suburbi ideal americà, que tan bé han popularitzat pel·lícules i sèries. Espais envoltats d’amplíssimes esplanades pavimentades, buits, per aparcar el cotxe.

Anys més tard aquell principi dels centres comercials complementari a àmplies zones de vivendes de baixa densitat va construir el paisatge de les nostres perifèries, desmuntant en molts casos els perímetres de les ciutats per convertir-los en llocs més fragmentats, amb menys vegetació, on sobra molt asfalt i que han desfigurat molts paisatges.

La situació és crítica. Haurien de ser prohibides totes les extenses esplanades negres dedicades a aparcar cotxes, per raons ambientals i estètiques. Espais impermeables que sota el sol irradien calor. Perforar aquestes plaques negres perquè brotin plantes milloraria no només el seu aspecte sinó el confort general. Una mesura que podria aplicar-se sistemàticament a tots els aparcaments públics i privats que han florit en pobles i ciutats. També davant tots els edificis comercials que disposen d’aparcament privat, a les estacions, als polígons industrials... Comparin la incomoditat de pujar al cotxe en un aparcament a ple sol sobre l’asfalt o a l’ombra sota un arbre. El motiu és que els arbres, a més de fer ombra, augmenten la humitat, ja que la transpiració de les fulles significa captar CO₂i emetre vapor d’aigua. Sota un arbre, un cotxe pot reduir la temperatura en més de 15 graus a l’interior. 

Notícies relacionades

Com s'explica (o hauria d'explicar-se) el canvi climàtic als nens

Twitter era una cerveseria de Múnic

Una malla d’arbres amb fullatge frondós cada 8-10 metres és perfecta per ordenar cotxes; n’hi caben tres en bateria i un carril per a l’accés. Milloraria molt l’impacte visual d’aquestes esplanades, que juntament amb les rotondes decorades són sovint la primera impressió dels pobles que veu un visitant. Indirectament reduirien el consum d’aire condicionat i el nostre malestar. El moment adequat per plantar és de la tardor fins al març. Són molts arbres. El pròxim estiu començaríem a notar la millora. En cinc anys seria espectacular el canvi i tots l’agrairíem.

Potser és tard per imaginar que podem revertir un procés de canvi climàtic implacable, com apunta l’escriptor Jonathan Franzen en un recent article a ‘The New Yorker’, però sí que és possible preparar-nos i en el nostre cas podem aplicar pal·liatius simples que tenen tradició secular. Fa falta planejar zones d’ombra, com sempre ha sigut prioritat a les cases i a l’espai públic de les poblacions del Mediterrani: Em refereixo als espais protegits del sol mitjançant finestres petites, patis enjardinats, pèrgoles i porxos –a les cases, però també als carrers i a les places– per a la nostra supervivència. Esborrar del nostre territori esplanades d’asfalt milloraria les condicions generals.