El procés i els diners

S’acosta el moment de la sentència. En aquest moment difícil, potser és adequat apartar-se del soroll mediàtic, detenir-se i avaluar on ens trobem en les relacions econòmiques amb Espanya. En aquest àmbit, i encara que el vel dels errors independentistes ho amaguin, no es pot oblidar que el seu saldo és profundament desequilibrat.

Altres vegades he assenyalat la meva oposició a un procés que, al marge d’altres consideracions, ha trencat una visió de Catalunya, fràgil i en construcció, meritocràtica i d’acollida. Malauradament, avui dia la situació ja no és aquesta. I pel que fa als imaginaris col·lectius, reconstruir-los és particularment difícil.

Si l’independentisme ha comès errors com una casa, cal convenir que l’Espanya que Madrid representa no li va al darrere. Perquè encara és cert que Catalunya transfereix més recursos dels que rep; com també ho és que la seva participació en la inversió de l’Estat les últimes dècades (sí, ¡dècades!) supera escassament el 10% del total, quan representem el 15% de la població, el 20% del PIB, el 23% dels impostos, el 25% del turisme i per sobre del 27% de les exportacions de béns. Per això no estranya que contínuament s’elevin veus, com fa poc feia Foment del Treball, exigint el final d’aquesta discriminació. Davant aquesta realitat, ¿quin és el tracte?: desconsideració dels Governs estatals o, potser, simple menyspreu envers les necessitats d’inversió en Catalunya.  

Ancorats al passat

¿Per què torno avui a un debat amb gust tan anyenc? Perquè tocant a la inversió pública de l’Estat continuem ancorats al passat, i aquest torna, en un continu ‘déja vu’, des d’on ho vam deixar els dos últims cops: a l’Estatut de Maragall-Castells (2004/05) o a la proposta de pacte fiscal de Mas (2012).  I tot i que el conflicte polític ho tenyeix tot, no caiguem en la ingenuïtat que els diners no constitueixen un aspecte gaire rellevant. I si no, temps al temps: ho tornarem a veure quan es parli de les finances autonòmiques.

Aquests dies, l’exemple ha sigut Renfe. Els retards, cancel·lacions i incidències de la setmana passada sumats a altres problemes de l’estiu, ja formen part del tradicional paisatge català, com tambéles úniques línies de ferrocarril, com la de Vic-Barcelona. No sembla adequat que, per connectar la capital d’Espanya amb totes les de província, tinguem una de les xarxes més àmplies de l’AVE del planeta (i amb més pèrdues) convivint amb unes línies de rodalies del passat. Finalment, i per no cansar més el lector, ¿com caldria qualificar la situació de les obres de l’AVE de l’estació de la Sagrera? ¿Hi ha algú que cregui, sincerament, que si fos a Madrid portaria més d’una dècada abandonada? En conjunt, ¿què reflecteix tot això? ¿Desconsideració envers milions d’usuaris de l’Àrea Metropolitana de Barcelona? ¿Insult a la intel·ligència? Diguin-ho com vulguin, però aquesta situació no és acceptable. Perquè, al final del dia, agradi o no, reflecteix l’emergència d’una incòmoda veritat: la de la crònica mancada d’inversió pública.

Catalunya és una societat complexa, de múltiples identitats, llengües i ideologies. Alhora, és econòmicament avançada i generadora de riquesa, per als seus ciutadans i per als que vulguin venir de fora. Però no hi ha res per sempre: en aquest món globalitzat, en profunda transformació tecnològica i creixentment competitiu, les inversions públiques són bàsiques per elevar la productivitat i mantenir un nivell de vida que ja ha caigut per l’emergència d’altres nacions. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

És cert que al procés no tot és economia. I que els sentiments són determinants per entendre bona part del que ha passat. Però que vagin amb compte aquells que aspiren a responsabilitats governamentals a Madrid, tant des de l’esquerra com de la dreta. Perquè els sentiments no s’alimenten únicament d’himnes, banderes o records mítics d’un passat que no tornarà. Justament en aquesta època nostra es reforça i aprofundeix la convicció que als ciutadans catalans se’ns tracta com si fóssim de segona categoria. Una convicció que, llastimosament, els fets confirmen tossudament.

Des de fa anys, defenso davant dels meus amics favorables a la separació d’Espanya que, que ara com ara, la independència no és possible. Però també he repetit, a Barcelona i a Madrid, que si no es corregeix el tracte mesquí que rebem, la independència arribarà. És als signes dels temps.