IDEES
Mestres sense feina
ryan-gosling-blade-runner-2049
¿Corren perill els valors artístics del cine contemporani? ¿I els cineastes lluny de la figura del mercenari? Fa uns dies, ‘IndieWire’ va publicar un article en el qual dos prestigiosos directors de fotografia expressaven les seves dificultats per trobar projectes amb què treballar, o per treballar en les condicions adequades. Tot i que sembli mentida, un d’ells era Roger Deakins, guanyador de l’Oscar per ‘Blade Runner 2049’ (2017) i nominat en unes altres tretze ocasions. L’altra era Rachel Morrison, directora de fotografia de ‘Black Panther’ (2018), del drama racial ‘Mundbound’ (2017) o de ‘Seberg’ (2019), que es projecta aquests dies al festival de Sant Sebastià.
Els canvis radicals a la producció de cine porten a la desaparició de les pel·lícules de pressupost mitjà
Dit així, pot sonar enganyós. No és que ningú els recordi. El que tant Deakins com Morrison explicaven és que els canvis evidents i radicals a la producció de cine tenien conseqüències directes sobre ells al suposar la gradual desaparició del tipus de pel·lícules en les quals se senten més còmodes, en què poden exercir la seva professió en les condicions idònies. Es referien a les pel·lícules de pressupost mitjà, aquelles que haurien d’ocupar un espai entre les produccions grans d’estudi (en què la feina del cineasta està massa condicionada per les dimensions del projecte) i els films de baix pressupost (als quals, fins i tot agradant-los, de vegades diuen que no perquè no els arriben els diners per fer bé la seva feina). Morrison i Deakins disparen el tema des de dins, però és innegable que aquesta preocupació reverbera, o hauria de fer-ho, en l’espectador.
En aquestes columnes he expressat moltes vegades la meva inquietud davant d’un cine fet cada vegada amb més presses, en gran manera per inflar catàlegs. Moltes d’aquestes pel·lícules aparentment semblen bé, però, si mires amb atenció, detectes de seguida que tot fa pinta de barat, a mig fer i sense ànima. Saber que no és un problema de percepció, que cineastes d’aquest calibre comparteixen aquesta inquietud davant d’un cine que passa d’un pol a un altre saltant-se la franja sovint més interessant (la de les pel·lícules amb més potencial per al relat i les imatges), és realment frustrant.
