Elogi del fiable avorriment europeu

El 2015 un pilot es va suïcidar a bord d’un vol de l’aerolínia Germanwings entre Barcelona i Düsseldorf. D’una forma salvatge, es va emportar tot el passatge per davant estavellant-se als Alps francesos. Els mesos següents, quan agafava un avió, recordo el protocol que van posar en marxa els comandants: ens acomiadaven un a un als passatgers, drets, a les portes de la cabina, mirant-nos als ulls, dient, sense paraules, «jo no us fallaré». L’equació era simple: sense confiança en qui dirigeix aquests imponents artefactes, no hi haurà passatgers disposats a volar. 

En el nostre sistema polític passa una cosa similar. Sense confiança en els líders polítics, no hi pot haver democràcia. Almenys, no una democràcia forta, immune a les seves conegudes amenaces (autoritarisme, corrupció, pèrdua de llibertats...). Si el sistema no dona respostes, no produeix acords i polítiques concretes que afrontin els problemes, els ciutadans perden confiança i busquen respostes en altres sistemes. No pugen a l’avió de la democràcia. S’instal·len en una perillosa apatia. 

Emocions sense resultats

Els polítics espanyols, en concret els líders del PSOE, el PP, Ciutadans i Podem, han fallat al seu país, als votantsque els van demanar que fessin una cosa útil amb el seu vot i a les institucions en què tendeixen a desplegar un circ romà ben divers. Emocions sense resultats. Deixo a banda Vox, fonamentalment un vot de protesta i un senyal d’alarma, davant el qual els quatre líder principals, de forma irresponsable, han decidit no reaccionar.

Aquesta generació ‘selfie’ de la política espanyola, nascuda amb la promesa que la nova política canviaria els vicis de la vella, ha resultat estar bastant buida. Plena, això sí, de watsaps, tuits i ‘instastories’. Amb molt relat i poc projecte, obsessionada a mirar a càmera. Conceben la política com un joc emocionant, abstrets per la instantaneïtat i la velocitat de les xarxes, un ‘House of cards’ amb la primera i la segona temporades. Saturació ciutadana.  

No s’ha estavellat cap avió, però els músculs institucionals del país continuen paralitzats, perdent un temps que no tenen. La llista d’amenaces i oportunitats és interminable, però val la pena destacar-ne algunes que demanen llums llargs, és a dir,planificació a llarg termini i el concert d’una gran majoria:reformar l’educació, els reptes de l’economia digital i la robotització, els drets laborals associats a les plataformes i un gran pacte de canvi climàtic i transició energètica. Per no parlar del més immediat: ‘brexit’, recessió i una altra possible crisi independentista. 

Seria ingenu pensar que els mals patris són únics. Hi ha temporal a l'exterior. Una crisi de representació sacseja el món. Trump i Johnson governen els Estats Units i el Regne Unit gràcies a la gran crisi de confiança que s’ha instal·lat a la política. El nombre de votants antisistema als països industrialitzats era del 7% el 2010. El 2017, va pujar fins al 35%. El 64% dels qui tenen entre 16 i 74 anys afirmen que desitgen «un líder fort que recuperi els seus països dels rics i poderosos».

¿Què poden fer els quatre principals líders per recuperar la confiança? Els recomanaria que consideressin dimitir i deixar pas a altres candidats. Estan caducats com els iogurts. Infecten la salut de la democràcia. ¿Amb quina cara acudiran a un nou debat televisiu? 

Sent realistes, els demanaria que es fixessin més en la forma en què es governa la Unió Europea. No és perfecta, és clar, però ofereix bones pistes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’Eurobaròmetre publicat aquest estiu mostrava la confiança en la UE en els nivells més alts des del 2014. La confiança dels europeus en els seus governs i Parlaments nacionals (34%) és més baixa que a la UE (44%), una diferència de 10 punts, la més gran des del 2010. 

La UE té fama d’avorrida. Procediments complexos, cimeres interminables, grans coalicions en què de vegades resulta difícil trobar una gran crítica rotunda. Hi ha molts matisos en les discussions, creativitat per gestionar genuïnament la diversitat i cultura del pacte. Renunciar no és necessàriament una derrota sinó assumir una victòria col·lectiva.  És veritat que no hi ha un escrutini mediàtic i de xarxes socials dominant el debat europeu amb la mateixa intensitat, però convindria encomanar-se una mica d'això. Per entretenir-nos hi ha les sèries i per fer-nos la vida millor hi ha els polítics, encara que ens avorrim una mica.