Molta tàctica i poca política

  La campanya electoral encara no ha començat i ja hem sentit com es diuen de tot els uns als altres. Fins i tot entre els anomenats «socis preferents» han volat els ganivets. En menys de 24 hores, Pedro Sánchez ha reconegut que un govern amb Podem li treia el son i Pablo Iglesias li ha respost sense floritures que és un mentider. Sánchez i Iglesias s’han convertit en el nou duo Pimpinela de la política espanyola, però seria simplista pensar que són els únics responsables d’haver portat la governabilitat del país a un atzucac. Tot han sigut errors en cadena des del rebuig d’ERC als Pressupostos, a l’estratègia del PSOE de negociar tard pensant que tenir menys temps li anava a favor, a les expectatives de màxims amb les que es va asseure a pactar Unides Podem per cobrar-se el favor de la moció de censura, al trilerisme de Rivera apareixent en l’últim minut i a un Casado a veure-les venir, perquè la repetició electoral ja li va bé.

Com explica a «L’art de la guerra», Sunzi «l’estratègia sense tàctica és el més lent camí de la victòria, mentre que la tàctica sense estratègia és el soroll abans de la derrota». No eé si els nostres líders són lectors de Sunzi però fins i tot un profà pot apreciar que tenim massa tàctica per a tan poca política, i em temo que seguirà la tàctica. La política espanyola està com el canvi climàtic, provocant efectes catastròfics. Ja no plou com abans, ja no es pacta com abans, ara tot ve en bloc, de forma impetuosa, per això estem des de fa anys amb l’aigua fins al coll i mentre els líders polítics es reparteixen les culpes, els ciutadans traiem l’aigua.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Les noves eleccions no necessitarien una campanya electoral perquè portem en aquesta quatre anys i ens la sabem d’una tirada. L’única gran preocupació dels assessors electorals serà assenyalar culpables amb retrets convincents i generar prou tensió en els ciutadans per treure’ls del fàstic, o com diu l’últim baròmetre del CIS, la desconfiança, l’avorriment i la indiferència. Oblidin-se d’escoltar les pròximes setmanes, algun missatge original, o mínimament estimulant per als electors i preparin-se per escoltar fins a la sacietat parlar de moderació, el conjur per aconseguir el vot centrista i superar el bloqueig.

La política espanyola es comença a assemblar a un mal bolero. Potser pensen que m’avanço en el meu pronòstic, perquè en set setmanes poden canviar moltes coses. S’espera la sentència al judici del procés abans d’obrir les urnes i serà la metxa que encengui de nou els carrers a Catalunya. També veurem si el Regne Unit surt de la UE o implosiona i col·lapsen les seves institucions i, per arrodonir aquest futur amenaçador, apareix l’ombra de la recessió econòmica a la cantonada. En aquest escenari haurem de tornar a escollir i no és fàcil, així que recorro a la saviesa xinesa de Confuci: «El bon líder sap el que és veritat; el mal líder sap el que es ven millor».