Tinguem la festa en pau

Que les festes públiques estan polititzades ho sabem, com a mínim, des que els romans repartien alegrement pa i circ per evitar-se mals rotllos. És habitual que poders i contrapoders mediatitzin una part tan literalment programàtica com és el pregó perquè és l’ocasió que el consistori parli en sabatilles i batí, encara que sigui a través del llenguatge indirecte de la mateixa elecció del pregoner (els contrapregoners espontanis, sigui dit sense acritud, per definició es representen tan sols a si mateixos... o fins i tot es retraten).

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

A mi particularment m’agrada molt com es resol la qüestió en alguns llocs –per exemple a Amposta, però em consta que n’hi ha més– en els quals la responsabilitat del pregó de festes es posa en mans d’un ciutadà anònim, sense càrrecs ni interessos polítics. Per allà han passat la llevadora del poble i un impulsor del bàsquet infantil; pagesos i entrenadors de futbol locals. Una fórmula que possiblement és menys reeixida que la de convidar polítics, estrelles mediàtiques nostrades o ‘patums’ culturals, però que almenys situa els veïns al centre d’atenció.

Perquè l’altre gran repte de la Mercè és evitar que la gran festa de la ciutat es converteixi, una vegada més, en un altre sarau del calendari de la internacional de l’‘e-turisme’ d’Instagram, una cosa que ja li ha passat a altres celebracions de la ciutat, com Sant Joan. Això implica també sospesar amb compte qui paga la factura dels petards i com es trien els concerts; com d’inclusives i diverses són les activitats (elecció del pregoner inclosa), o com s’equilibren negoci, festa i descans dels veïns. En suma, implica pensar què és una ciutat i qui són els seus habitants, i quina veu tenen en una cosa tan poc banal com la manera de divertir-se en públic de la comunitat. Una comunitat amb problemes de vivenda, contaminació i inseguretat, que està per a poques alegries. I que per això mateix ha d’estar sempre convidada a la seva pròpia festa.