Espies a la butxaca

Tinc poques aplicacions al mòbil. De fet sempre he anat tard en temes tecnològics. Quan a l’institut els meus companys presentaven uns treballs gràficament enlluernadors jo els redactava amb una màquina d’escriure automàtica i el word art me’l feia pacientment amb llapis de colors. Em vaig comprar el primer mòbil quan va néixer el meu fill gran perquè no tenia línia fixa i em feia por que si li passava alguna cosa al nadó jo no tingués cap manera de demanar ajuda, oblidant el fet que les mares havien criat els seus plançons durant milers d’anys sense disposar de cap sistema de comunicació a distància. No vaig tenir un telèfon “intel·ligent” fins l’any dos mil onze i després d’una intensa campanya per part dels qui ja en feien servir un per tal que em sumés al gran avenç tecnològic i deixés enrere el dinosaure de teclat minúscul que encara feia portava. I ara el meu terminal no és ni de bon tros el més nou del mercat.

Tinc poques aplicacions al mòbil perquè quan n’hi ha alguna que m’interessa i me la vull descarregar em demana que li permeti un accés il·limitat a totes les dades: contactes, fotografies i arxius de tota mena. Llegir-te els contractes on s’expliquen les condicions d’ús és penetrar en un univers inquietant en què sembla que et venguis l’ànima al diable a canvi de, simplement, poder fer servir la tecnologia que t’interessa. I sense cap alternativa: els “Termes i condicions” són contractes evidentment  abusius que estem obligats a signar sense cap possibilitat de negociar les clàusules o signar-ne un de diferent. O cedeixes en tot el que et demanen o no disposes de l’aplicació.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Llegint el llibre d’Edward Snowden, 'Vigilància permanent', t’agafen ganes de desconnectar-te de tots i cadascun dels aparells. L’americà explica de manera detallada la deriva totalitària cap a on sembla que ens porten l’emmagatzematge massiu de les nostres dades duta a terme amb nocturnitat i traïdoria per les agències d’intel·ligència americanes però també pels grans gegants tecnològics.

La sensació d’indefensió que arrossego des de fa temps com a usuària no és cap paranoia de tecnòfoba, l’Snowden explica molt bé com Internet, que havia de ser un instrument per connectar la humanitat de manera lliure, s’està convertint en una eina per vulnerar de forma massiva els nostres drets fonamentals. Però sembla que col·lectivament no és un tema que ens amoïni gaire i potser pensem que el fet que espiïn els nostres espais de privacitat no és important perquè no tenim res a amagar però, tal com diu l’autor del llibre, això és com dir que “tant se te’n dona la llibertat d’expressió perquè no tens res a dir o que tant se te’n dona la llibertat de premsa perquè no t’agrada llegir.”