Contra la tecnologia, més tecnologia

La publicació del llibre d’Edward Snowden amb l’inquietant títol de Vigilància permanent encoratja aquests dies les tradicionals teories conspiradores sobre els perills de la civilització digital. En aquest debat, massa sovint, s’esgrimeixen molts sobreentesos que poques vegades se sustenten en dades i en evidències. Les centrals d’espionatge s’han dedicat tota la vida a conèixer secrets, és a dir, allò que algú no vol que se sàpiga. I els periodistes intentem revelar-los si l’interès general ho justifica. Que les centrals d’intel·ligència de tot el món utilitzin la tecnologia digital per espiar no hauria de sorprendre ningú. ¿Augmenta exponencialment la seva capacitat de controlar secrets? Sí quantitativament, no qualitativament. La major part de les nostres dades circulen per les xarxes associades a una direcció de connexió (IP) i a un navegador. D’aquí aconvertir les adreces IP en persones de carn i ossos hi ha un bon tros. Certament, és necessari prendre consciència d’aquesta realitat: els usuaris, les lleis i els estats ho han de fer amb urgència.

Però aquests perills potencials no haurien de fer-nos perdre de vista la capacitat emancipadora de la tecnologia digital. Ens allibera d’algunes esclavituds de l’espai i del temps (des del teletreball fins a la banca a distància), ens deixa lliure una part de la memòria a curt termini (no hem de recordar els números de telèfon o dels comptes corrents ni les adreces postals), ens ajuda a obtenir informació de fonts diverses i no únicament de les connotades pel nostre entorn físic i cultural. I el cert és que la millor manera de controlar la tecnologia no és fugir-ne com pretenen alguns aiatol·làs, sinó precisament utilitzar-la per dominar-la. Coses tan senzilles com ara posar-nos un marcador del temps diari d’utilització del mòbil o assenyalant el que ens arriba a qualsevol hora i en qualsevol moment per llegir-ho quan tinguem el temps necessari. La tecnologia ens allibera, també, de la pròpia tecnologia.