Bibi, el dolent conegut

La Llista Conjunta, que representa ciutadans palestins d’Israel però també compta amb representants, membres i votants israelians, va recomanar que el partit Blau i Blanc formi govern. No va sortir a la primera, però no tot està perdut. La decisió va ser presentada com un mal menor per posar fi a una era Netanyahu tenyida de corrupció i trumpisme. Un pas important i, en certa mesura, històric. Només existeix un precedent: en 1992 Yitzhak Rabin va necessitar els vots de membres palestins de la Knesset per tirar endavant les negociacions de pau que desembocarien en els Acords d’Oslo.

Tot apunta que governi qui governi, poc canviarà per a palestins d’un costat i l’altre de la Línia Verda. D’una banda, el sistema israelià es basa en un dilema fundacional: es presenta com una democràcia liberal que empara els ciutadans palestins com a tals, però és alhora un Estat jueu en què tot no jueu té menys drets pel mer fet de no ser-ho. La premissa és que els palestins d’Israel són enemics potencials, a més d’una amenaça demogràfica. És impensable que els representants palestins, independentment del nombre d’escons, formin part d’una coalició de govern en un sistema en què tots els altres sectors de la societat israeliana sí que ho han fet.

Els ciutadans palestins d’Israel han desenvolupat una identitat liminal. La Llista Conjunta és bona mostra de la necessitat de pertànyer sabent que mai seran assimilats. La primera generació post-Nakba tenia por constant de la repressió i l’expulsió. Els seus fills recordaven el trauma i aspiraven a la normalitat. La tercera generació, joves d’ara, està més preparada, i molts d’ells abracen la seva palestinitat. D’altres, no obstant, no segueixen consignes patriòtiques i es guien per necessitats materials. Igual que passa amb els seus parents a l’altre costat de la Línia Verda, els palestins del 48 representen una comunitat enormement fragmentada des del punt de vista ideològic i estratègic.

Tampoc sembla haver-hi cap esperança per a Cisjordània, Jerusalem Est o Gaza. Els altres partits abracen el principi de separació, no plantegen desmantellar l’ocupació, aprofiten la més petita oportunitat per demonitzar els palestins i aplaudeixen la mà dura a Gaza. La seva posició oficial pot variar pel que fa a l’annexió, però tots recolzen una realitat de sobirania israeliana única, i per tant apartheid, a tot el territori de la Palestina històrica. Parlen de pau per acusar els palestins de no seguir-los el corrent.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

El perill de la decisió el representa legitimar el discurs israelià d’igualtat dels ciutadans palestins d’Israel. Donar, així mateix, via lliure a mantenir l’statu quo per al poble palestí en el seu conjunt. Almenys, sense Bibi a les regnes, es diuen alguns. La pregunta latent és: ¿Netanyahu personifica l’afecció o tan sols un símptoma? El ‘dolent per conèixer’ apunta maneres, tot i que potser no clarament.

*Coordinadora del Panell del Pròxim Orient i Nord d’Àfrica a la Fundació Alternatives.