Joves emigrats
La tornada
Al meu país els joves se'n van perquè no se'ls ofereix res, els trens continuen saturats i els polítics no parlen entre ells
zentauroepp6719506 un turista camina con sus maletas hacia el control de seguri181107170336 /
Ha tornat la normalitat: els que aparquen coses - ara patinetes- pels llocs menys pensats, els trens plens de gom a gom, el Hormiguero, els que insulten a Twitter i Albert Rivera (encara que no sé si per molt de temps). Però també tornen coses inesperades. Tinc un amic que s'ha passat deu anys vivint fora i ara també ha tornat. Va estudiar a Barcelona una enginyeria i des d'aleshores ha encadenat feines en altres països. Durant aquests últims anys sempre s'havia mostrat escèptic sobre la idea de tornar. No sentia Barcelona com una ciutat on acabar, si no on va començar tot. Però ara ha decidit canviar aquesta lògica. Aquí està.
El meu amic no s'esperava sentir el que els experts anomenen "xoc cultural invers". Es tracta d'un sentiment molt dur. Comences notant que la vida ha seguit mentre tu no hi eres. Una cosa era venir per Nadal, com qui mira fotos antigues, des del viatge, revisitar la teva vida d'abans com alguna cosa folklòric. L'altra és tornar a viure aquí sense ser el mateix. Ara ha d'acceptar que qui ha canviat no és el món, sinó ell.
L'altre dia em va dir que se sentia com un estranger. Em va preguntar com he pogut quedar-me aquí. "On és el teu somni d'anar-te'n a estudiar Filosofia a la Sorbone Paris?”, em va preguntar. I em vaig adonar que seguia intacte, que tampoc jo havia canviat tant. Segurament mai vaig tenir el valor o la resignació de molts dels meus companys que van marxar per trobar feina. Jo vaig començar a treballar molt jove i una cosa em va portar a l'altra. Quina sort, em deia. Quina desgràcia, pensava. Soc d'una generació que ha nascut sabent que aquesta és la seva terra però que mai no podrà treballar-la. Que desafortunats. Quina estupidesa tornar, em deia el meu amic, deu anys després. I quina idea més terrible: al meu país els joves se’n van perquè no se'ls ofereix res, els trens continuen saturats i els polítics no parlen entre ells: dos anys sense pressupostos a la Generalitat de Catalunya i a eleccions per any a Espanya.
