És la cultura, estúpid

No deixa de ser irònic que assistim al ressorgir de les pulsions nacionalistes, i a l’exaltació de les coses local, quan ja tots som americans, començant per l’algoritme que em permet escriure aquest article al meu ordinador, de tecnologia americana, més ben dit, dels EUA, l’Amèrica per antonomàsia.

Mil·lennis després de la desaparició del’Imperi romà, el seu llegat cultural perdura: parlem llengües romàniques, tenim un sistema legal basat en el dret romà i una religió dominant, el cristianisme, que ens van portar els romans. El que hem perdut els pobles que van colonitzar els romans és la consciència, que ells tenien, del poder de la cultura. Qui domina la cultura tél’hegemonia, com va explicar Gramsci, a qui sens dubte ha llegit Pablo Iglesias, la màxima referència cultural del qual sembla ser ‘Joc de trons’Joc de trons, una telesèrie americana. (Si els altres líders polítics del nostre país tenen inquietuds o aficions culturals, ho oculten gelosament, amb l’excepció de Rajoy, que feia ostentació de la seva passió pel ‘Marca’, i de Torra, que no amaga el seu entusiasme pels castells, la ratafia i la festa del cargol).

El declivi d’un imperi

Es dona la paradoxa quel’apogeu del domini cultural americà coincideix amb el declivi del seu imperi; la Xina s’anuncia com la pròxima superpotència econòmica mundial, els Estats Units han sortit esquilats de les seves últimes guerres i la incompetència patriotera de Donald Trump no farà sinó accelerar la decadència del seu país, però l’hegemonia cultural nord-americana perdurarà més enllà del poder econòmic i polític dels Estats Units, i l’anglès no serà substituït aviat pelmandarí com a lingua franca mundial; de fet, culturalment, la Xina també s’ha americanitzat.

Al parlar d’hegemonia cultural no em refereixo a la filosofia o a les arts plàstiques, ni a la literatura o a la música popular, àmbits, aquests dos últims, en els quals el predomini nord-americà o anglosaxó és aclaparador, sinó a cultura en les dues accepcions àmplies que recull el diccionari:

«2. Conjunt de coneixements que permet a algú desenvolupar el seu judici crític».

«3. Conjunts de modes de vida i costums, coneixements i grau de desenvolupament artístic, científic, industrial, en una època, grup social, etc.».

El nostre mode de vida i els nostres costums han canviat de forma extraordinària en les últimes dècades: som éssers enganxats a un mòbil, propensos a fotografiar de forma compulsiva tot allò que se’ns posi al davant, ja no mirem, fotografiem, amb la impressió que al captar amb el nostre mòbil una imatge la fem nostra, i després podem oblidar-la, o penjar-la a Facebook, Instagram o Snapchat, cas en què no dormirem fins a comprovar a quants usuaris els ha agradat. Mai abans la nostra autoestima havia depès tant de l’opinió autoestima l’opinió  dels altres. Els joves volen ser ‘youtubers’, ‘celebrities’ o ‘influencers’, ja no llegeixen llibres ni diaris, ni tan sols en format digital, les seves úniques fonts d’informació són les ben anomenades «xarxes socials», en la mesura que han sigut dissenyades per pescar-nos, caçar-nos, subjectar-nos i no deixar-nos escapar.

Els amos d’aquestes xarxes, joves nord-americans multimilionaris, extreuen un producte molt valuós de les seves preses –de nosaltres–, dades amb què comercialitzen sense pudor i que utilitzen per manipular-nosdades manipular-nos; són vampirs i nosaltres, les seves entregades víctimes. El plaer que obtenim de la seva mossegada és un entreteniment banal i continu que ens eximeix de pensar i un aliment constant per al nostre insaciable narcisisme. Si cada vegada es llegeixen menys llibres i diaris és perquè la lectura requereix un esforç de concentració de què ja no som capaços, narcotitzats per Netflix, Youtube i les xarxes socials, hem delegat a Google i a Twitter els nostres coneixements i la nostra capacitat de pensar, i, per tant, de desenvolupar un judici crític: opinem el que opini el nostre opinant de Twitter favorit, i expressem amb vehemència, que no s’atura davant de l’amenaça o l’insult, el nostre odi envers qui gosi opinar de diferent manera. Les xarxes socials són també les xarxes de l’odi, de la mentida i les falòrnies o ‘fake news’. Distingir entre veritat i mentidamai ha sigut tan difícil, però no ens importa, el que volem és emocionar-nos, no reflexionar. El paradigma del segle XXI és el ‘hooligan’.

I Zuckeberg i companyia, els nous amos del món, es freguen les mans, ens estan convertint en bestiar, en massa acrítica, o, com diuen els polítics, en «poble», tan fàcil de pasturar cap a aquell futur que ja s’està fent present, en el qual el pensament i el coneixement seran privatius de la «intel·ligència artificial», de la qual en el millor dels casos serem servidors o criats i, en el pitjor, rebutjos marginats per inútils i obsolets, i en el qual no tindremprivacitat.

Notícies relacionades

La batalla de l''streaming'

Escola per a nens-pantalla

Acceptem aquest estat de coses com una fatalitat, sense qüestionar-ho.

I tot va començar amb una xarxa social...¡És la cultura, estúpid!