Gràcies, senyor Beard

Cada diumenge publico en l’edició de paper d’aquest gloriós diari un petit article. Parlo del que em ve de gust, perquè aquest diari m’ho permet amb gran generositat. Una vegada escrit, el genial artista Leonard Beard el llegeix i fa una magnífica il·lustració partint del tema de què parlo. Sempre m’he preguntat com funciona el seu cap per encertar-la totes les setmanes, perquè el cert és que l’home no falla mai. No conec personalment el Leonard. Mai hem parlat. Envio el text a la Teresa, la magnífica editora, i ella, amb la seva extraordinària diligència, l’hi reexpedeix a ell.

Per això, aquesta setmana se m’ha ocorregut que podria fer un experiment curiós. ¿Quina il·lustració faria el Leonard si el tema de què parlo és, precisament, el Leonard? ¿No els sembla interessant? A mi, personalment, em fascina la idea. Tots vostès, mentre llegeixen les meves línies, ja saben com és el dibuix que l’acompanya, però jo, a l’escriure-ho, no en tinc ni la més remota idea, i això provoca una lleugera fiblada al meu estómac que s’assembla molt a la sensació de misteri.

M’imagino el Leonard dient: «Maleït siguis, Ortega, i mil vegades maleït, ¿què carai faré jo aquesta setmana per acompanyar el teu estúpid article?, ¿per què em fas això?, ¿què t’he fet jo?, ¿no podries parlar, com fas sempre, de les teves coses, de les teves ràdios, les teves galàxies i les teves tonteries?». Si parlar d’un mateix és complicadíssim, és obvi que il·lustrar-se a si mateix deu ser-ho encara més. Perdona’m, artista.

Sempre he volgut agrair al Leonard la feina que fa. Moltes vegades he estat temptat de trucar-li per dir-l’hi, però crec que fer-ho així, públicament, davant de tots vostès, és infinitament més just. Així que, gràcies, senyor Beard. Vostè aconsegueix que els meus textos, beneits moltes vegades, semblin millor del que són.

Diumenge (avui per a vostès) em llevaré d’hora i baixaré al quiosc de sota de casa a comprar EL PERIÓDICO, com faig cada dia de l’any. Ho faré amb més il·lusió i curiositat que mai. No penso mirar-lo abans per internet. Aquesta vegada no. Venceré aquesta temptació. Vull veure, en paper, com tota la vida, el resultat del repte que he llançat a l’artista.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

¿Què has fet, Leonard, fill meu? Em moro de curiositat. ¿Quins colors, quines línies pures, netes i rectes –com sempre són les teves– has utilitzat aquesta vegada a fi de descriure’t? ¿Et veus així realment? Sigui com sigui, estic segur que l’encertaràs, com fas cada setmana. Fixa’t, company de pàgina: de vegades penso que tu no m’il·lustres a mi, sinó que jo et ‘textejo’ a tu. De nou, gràcies, senyor Beard.