'Qui ets?'

Entres a l’Almeria Teatre, de Gràcia, amb recança. Hi reestrenen ‘Qui ets?’ l’obra teatralitzada del llibre que en Màrius Serra va dedicar al seu fill Llullu, malalt de paràlisi cerebral, mort ara fa 10 anys.

Taules i cadires disposades com en un cafè teatre, espelmes tènues i harmonia. Ben aviat les pors s’evaporen. Una cadira buida omple l’escenari enmig de tres grans actors: Judit Farrés, Roger Julià i Òscar Muñoz, dirigits per Joan Arqué. Riem, a estones estem rabiüts, d’altres cantem, l’obra ens atrapa el silenci. En Llullu no hi és, però l’esperit d’entendre la diferència s’escampa.

No és únicament que de mica en mica anem aprenent a assumir qui és cadascun de nosaltres, és que l’espectacle està fet amb una sensibilitat que, lluny de la llagrimeta fàcil o de la carrincloneria, frapa i et fa gaudir. És un mirall general, on tots hi quedem reflectits. Tots, diferents. Hi ha acceptació, pena i ràbia també.

Notícies relacionades

Barcelona crea una guia per a una comunicació inclusiva i lliure de prejudicis

Cinc parcs d'Esplugues incorporaran elements adaptats per a nens amb diversitat funcional

Enmig del caos del trànsit, veurem que en el dia a dia d’en Llullu, per arribar a l’autobús adaptat, cal sortejar cotxes mal aparcats a la vorera, i el pare d’en Llullu s’indigna. Els trencaria el retrovisor i els punxaria les rodes. La indiferència de la ciutat fa mal. I és cruel la mestressa del restaurant italià que no vol que una visió lletja com la que creu que ofereix en Llullu s’estigui al menjador a prop d’altres clients. Primer els vol fer fora i acaba entaforant-los tan lluny com pot de la sala principal. El cambrer, però, els somriurà. I ens entusiasmarà comprovar, que els seients “first class” dels avions, allà on viatgen els poderosos, tenen les mateixes mides que la cadira de rodes d’en Llullu. Paradoxes de la diversitat.

Al Llullu li parla tota la família: la mare, la germana, el pare.... i els sembla que els respon. Mai va poder parlar, mai va caminar, però va ser feliç i ens va fer feliços a tots, em confessa el seu pare. Arribarà un dia que una animació farà que en Llullu pugui córrer camp a través, acomplint el desig que tota la vida va tenir el seu pare. És el somni. És la vida. És en Llullu, que ens fa ser més humans amb els humans.