1 d'octubre en latència

Va deixar escrit Josep Pla, al seu volum dedicat a les Amèriques, que “una de les follies més grosses de la nostra època és de creure que tot pot ésser resolt”. Hi penso ara que es commemora el segon aniversari del referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i que la qüestió que es pretenia dirimir amb aquell exercici democràtic encara està per resoldre. No negarem pas la màxima planiana, tenint en compte la vastitud del món i la complexitat dels fets que s’hi esdevenen però, pel que fa al tema que ens ocupa, desenes d’exemples certifiquen que es tracta simplement d’una qüestió de voluntat política i no pas d’una fatalitat meteorològica o d’una disposició divina d’obligat compliment.

No ens cal traslladar-nos a les antípodes ni viatjar en el temps: a la Unió Europea del segle XXI hem pogut veure una Escòcia que tractava l’assumpte sense espasmes ni crispacions. Tampoc contemplant-ho des d’una perspectiva històrica no podem saldar-ho com una problemàtica irresoluble ni com un tema liquidat: els temps pretèrits estan plens d’exemples de reivindicacions que semblaven haver arribat a un punt mort a causa d’una dinàmica repressiva i que, finalment, han acabat assumint-se com una qüestió de sentit comú.

Pla es referia, precisament amb aquella frase que citàvem, a la convivència entre blancs i negres als Estats Units. Ho escrivia l’any 1963, el mateix any en què Martin Luther King publicava la seva Carta des de la presó de Birmingham, un text que sortia d’un centre penitenciari d’una de les democràcies més avançades del món. Salvant les distàncies (inevitables en qualsevol comparació), la qüestió catalana malauradament encara passa per les presons però cada cop que hi ha urnes, lluny d’evaporar-se com per art de màgia, es reafirma a les cambres de representació.

Notícies relacionades

1 d'octubre: Tensió a Catalunya | Últimes notícies en directe

Twitter era una cerveseria de Múnic

Tot i que Pedro Sánchez tenia l’oportunitat aritmètica d’intentar començar a posar-hi remei, l’inestabilitat política que ens porta a les eleccions del 10 de novembre és fruit d’una situació de bloquejos, tabús i entossudiments.  En un mateix dia, Gabriel Rufián -la cara més visible de l’independentisme al Congrés- ha parlat d’una “llei d’amnistia que retorni el conflicte a la política”, mentre que Pedro Sánchez es recreava en una hipotètica nova apropiació de les institucions catalanes a partir de l’aplicació de l’article 155.

Amb dos anys de perspectiva, podem certificar que les porres de l’1 d’octubre i totes les altres mesures coercitives només van servir per guanyar temps. O més ben dit: per perdre’l. 730 dies després, amplis sectors de la societat catalana continuen exigint una solució política que pugui ser ratificada a les urnes a través d’un exercici d’autodeterminació, molts d’ells ho demanen per poder votar afirmativament a la independència de Catalunya i entre els menors de 35 anys l’independentisme és àmpliament majoritari. L’1 d’octubre resisteix en latència i continua sense haver-hi ningú a l’altra banda de la taula.