IDEES
'Marianne': el terror de l'autor
zentauroepp50169532 icult191001165907
Els amants del terror tenim una nova història amb què obsessionar-nos. ‘Marianne’, filla de Netflix, arriba a les nostres pantalles per terroritzar-nos amb les aventures de l’Emma, una escriptora alcohòlica que viu terroritzada per la seva pròpia imaginació.
La dita som amos del nostre silenci i esclaus de les nostres paraules adquireix un nou significat en el cas de l’Emma, que es veu absorbida per les històries dels llibres que ha escrit basant-se en els malsons de la seva infància, víctima d’un conte que compta les seves víctimes. Els monstres que ha creat entre les seves pàgines es converteixen en una enganxosa i pudent realitat que s’arrossega al seu voltant, contaminant la seva existència, ofegant-la a cada minut que passa, matant i alimentant-se de la por i el dolor.
És l’autor el que ens condemna a caminar pel bosc a les fosques, i és just que, de tant en tant, es vegi immers en el seu propi univers
Aquesta sèrie de producció pròpia de Netflix França ha cridat l’atenció de molts fanàtics del terror a les xarxes socials. El mateix Stephen King recomanava la sèrie fa uns dies a Twitter, lloant els punts d’humor i destacant el possible ‘aire Stephen King’ que es desprenia de la trama. Es podria esperar aquesta resposta de l’autor d’algunes de les històries més terrorífiques que acampen a les llibreries. Imaginem per un moment el pobre Stephen havent de bregar amb els seus propis dimonis. Pennywise, l’hotel Overlook, Carrie, L’Home de Negre. Tampoc ens faria falta imaginar-lo molt si som fans de ‘La torre fosca’, ja que al sisè llibre, es converteix a si mateix en un personatge més del seu univers. L’autor fet artefacte narratiu. L’autor, víctima de les seves paraules, compartint el seu destí. No seria la primera vegada i esperem que tampoc l’única, en la qual un autor es taca del fang dels seus deliris, perquè ens encanta. Ens agrada veure l’autor caure al pou amb nosaltres, sentir el pànic, el fred, la gana, la solitud. És l’autor el que ens condemna a caminar pel bosc a les fosques, entre la boira, amb una llanterna a punt d’apagar-se com a única arma contra l’inaudit. És just que, de tant en tant, es vegi immers en el seu propi univers, pagant el preu dels seus... ¿invents?
