La protecció del medi ambient
Pactar amb la Terra
De vegades, per canviar les coses cal atrevir-se a escoltar (i després posar en pràctica, per descomptat) idees contraintuïtives, o que ho semblen fins que demostren la seva eficàcia
/
Aquests dies llegim commocionats els plans del president Trump per aixecar la protecció al Tongass National Forest, a Alaska, la reserva forestal i minera més gran dels Estats Units (amb una superfície de 68.000 quilòmetres quadrats, dues Catalunyes, establerta per Theodore Roosevelt a començaments del segle XX), per permetre les perforacions petrolieres. I a l’estiu hem assistit a l’espectacle mediàtic del president brasiler Jair Bolsonaro rebutjant l’ajuda de la Unió Europea per lluitar contra els incendis que devastaven l’Amazònia. No són gestos nous ni es produeixen només al continent americà. De fet, va ser a Amèrica on es va iniciar el moviment just en la direcció oposada, la de la protecció de la naturalesa: el primer parc nacional del món va ser el de Yellowstone, establert el 1872, i figures com el naturalista John Muir (nascut a Escòcia i immigrant a Wisconsin) amb els seus textos i el seu activisme –i, diuen, una nit de bivac amb el president Roosevelt el 1903– van ser fonamentals en l’establiment de la xarxa de parcs nacionals i en el canvi d’actitud dels governants del país del Far West cap a una espècie d’ecologisme primigeni que, segurament, va salvar espais meravellosos com els parcs Yosemite o Sequoia.
«The mountains are calling»
La frase de Muir que ha fet més fortuna (avui estampada en samarretes, adhesius i imants de nevera), «les muntanyes em criden i he d’anar-hi», el va consagrar ja en la seva època com un ‘preservacionista’ que veia els grans parcs com a espais per al descans, la inspiració i l’oració, en debat amb la idea d’explotació forestal científica que propugnaven ‘conservacionistes’ com Gifford Pinchot (primer cap del US Forest Service).
Llavors, semblava que l’avenç o la modernitat estaven al costat de l’explotació racional, però amb el pas dels anys i l’augment imparable de la pressió de l’home sobre el territori, som cada vegada més els que pensem en el silenci i la no-acció com a alternatives reals a un col·lapse futur. De vegades, per canviar les coses cal atrevir-se a escoltar (i després posar en pràctica, per descomptat) idees contraintuïtives, o que ho semblen fins que demostren la seva eficàcia. Tals com, per exemple, i sense sortir de Califòrnia, lluitar contra els incendis cremant boscos de forma controlada per eliminar arbres morts i aclarir el sotabosc.
Notícies relacionadesA tothom li sembla evident que un governant ha de fer l’esforç d’arribar a acords amb els seus rivals polítics (tot i que segurament aquests dies no són els millors per afirmar-ho a Espanya), i tothom firmaria també la idea que per governar rectament els polítics han de pactar amb els ciutadans. Doncs bé: més enllà dels altres polítics i dels ciutadans hi ha avui un pacte més primari, més elemental, però radicalment necessari, i prioritari: el pacte amb la Terra, amb la naturalesa. Les muntanyes (i les valls i els rius, i els arbres, i el mar) ens criden i no podem continuar simulant que no els sentim. Malgrat el soroll dels cotxes, dels aires condicionats, de les campanyes electorals i dels ‘lobbies’, polítics i ciutadans hem de ser capaços de fer com John Muir i pensar i decidir a contracorrent.
*Professor de la UPF i professor.
