¿I si el Liceu es cremés avui?

El Gran Teatre del Liceu va tenir la gran sort de cremar-se el 1994. No és que fossin anys d’abundància, però la crisi del 93 va encarar aviat el camí de la recuperació i el finançament públic es va poder assegurar amb relativa facilitat. Més, segur, que en aquests temps de retallades consolidades, pressupostos prorrogats i conselleres de Cultura que fan campanyes a Twitter demanant més recursos per a la cultura amb una etiqueta dirigida no se sap si a ella mateixa. També la col·laboració institucional va ser possible en unes condicions avui inimaginables.

Posats a imaginar, ¿què hauria passat si l’edifici hagués patit l’incendi en els nostres dies?

Per començar pel més frívol: missatges de whatsapp citant fonts fiables i tuits sospitant d’agents del CNI disfressats de soldadors piròmans (qui va fer córrer que els bussejadors de la Guàrdia Civil van enfonsar una bomba de la guerra a la Barceloneta per poder trobar-la o que van deixar que es cometés una matança a la Rambla pot amb això, i més). O columnistes castissos apuntant a un Comando Santiago Salvador dins els CDR. I reclamant que si s’ha de reconstruir el teatre, «que se’l paguin ells». O una d’aquestes portades amb un Torra en clarobscur, envoltat de flames i amb un titular preguntant (picada d’ullet, picada d’ullet) qui ‘va apretar’ el bufador.

Tot i que les xarxes no només són un instrument polític. Aquesta vegada potser estaríem veient el vídeo viral del moment en què es calava foc, amb un lampista (rialles) murmurant «l’he feta grossa» o «hi haurà un enrenou...»

La reacció cívica exemplar es podria donar per descomptada. Un concert a la Rambla amb gest digne i indignat. Potser una cadena humana des del lloc dels fets fins a la delegació del govern, amb samarretes d’algun color. Per què no verd jardí o groc bomber, una gran mànega de dignitat per apagar focs i assenyalar mans negres. O una campanya per construir el Liceu amb el gest molt efectiu de posar-se un casc groc. O vist el domini matusser de les connotacions de determinades escenografies per part d’alguns, què millor que una marxa amb torxes.

Una altra cosa seria posar fil a l’agulla per a la reconstrucció. Per habilitar les partides necessàries... Bé, amb uns comptes prorrogats i un Govern interí potser l’advocacia de l’Estat hauria de trobar una drecera. Quan arribés el moment oportú. O no. I segur que hi hauria una reunió d’alt nivell presidida per la lleialtat institucional més gran. Al país on fins i tot es va arribar a convertir l’acte de dol per les morts de la Rambla en un parany, sí.

Notícies relacionades

El Liceu posa accent 'furer' al seu futur

L'apuntador del Liceu: «Quan vaig veure la reconstrucció vaig detectar 46 diferències»

Tot i que alguna cosa hem guanyat. La nostàlgia és dolenta. El debat sobre l’ús de tants recursos públics, en una ciutat en plena emergència habitacional, o si era necessària una reproducció mimètica o no, aquesta vegada sí que s’hauria produït. Això del debat en comptes de la unanimitat mai està malament. Tot i que potser hagués acabat sent un altre, simbòlic però essencial: continuar sense llotja reial, amb llotja reial o amb molt honorable llotja presidencial.

Però deixem-nos d’història alternativa, i anem al gra. Una vegada vam tenir un país capaç de reconstruir el Liceu en cinc anys. Avui, ja no.