El sàtrapa en el suprem

Després de gairebé 45 anys de ser enterrat amb tota la pompa del règim autocràtic que va presidir, les restes de Franco poden ser exhumades de la cripta de Cuelgamuros. La recent sentència 1279/2019 del Tribunal Suprem habilita el Govern per treure-les del Valle de los Caídos, de memòria infausta.

Mai és tard, però més de quatre dècades exposat en un immoble de l’Estat integrat al domini públic i administrat pel Patrimoni Nacional, la gestió i despeses del qual depenen del pressupost públic, és una vergonya per a les institucions democràtiques. Una indignitat que durant tot aquest període hagi estat en un espai obert al públic i de l’entorn simbòlic de la dictadura, perquè grups feixistes i del franquisme latent en determinats àmbits del teixit social l’exaltin.

La responsabilitat competeix a tots els governs democràtics fins a la denominada llei de la memòria històrica de 2007, i després, quan se la va deixar hibernada el 2011, van fer abandó de la seva obligació política de suprimir de l’espai públic els símbols franquistes. Uns, incomprensiblement, malgrat la seva història republicana. D’altres, perquè en realitat mai els ha incomodat, amb l’excusa de la divisió entre espanyols i que això de la memòria no interessa a la gent, que té altres problemes. Sens dubte, un mausoleu públic seria inversemblant a Alemanya amb Hitler, a Itàlia amb Mussolini o a França amb Pétain. Tot i que, certament, tampoc és que aquests països tinguin una història immaculada amb el seu passat dictatorial. El que hem dit, mai és tard i benvinguda sigui la prudent sentència del Suprem i que l’execució pel Govern no es faci esperar.

L’origen d’aquesta sentència es troba en el decret llei 10/2018, del 24 d’agost, aprovat per Govern actual, segons el qual es va modificar l’esmentada llei de memòria històrica establint que al Valle de los Caídos «només podran jeure les restes mortals de persones mortes a conseqüència de la Guerra Civil...», cosa que, com és obvi, no va ser el cas de Franco, que va morir al seu llit. I –afegia– que corresponia al Govern garantir que això es dugués a terme, i amb aquesta finalitat el decret llei va declarar «d’urgent i excepcional interès públic, així com d’utilitat pública i interès social, la immediata exhumació i el trasllat de les restes mortals» dels que no haguessin mort a conseqüència del conflicte bèl·lic.

Justificació i rebuig

Al llarg del procés judicial els nets de Franco han acudit de forma malintencionada a tota mena de recursos per tal de prolongar el cas a l’espera de temps millors. Entre d’altres, la mesura cautelar de suspensió dels acords del Consell de Ministres que els va ser estimada, segons el meu parer, sense que acreditessin aparença de bon dret. És a dir, sense que demostressin que si no se suspenien els acords sobre l’exhumació del seu parent, els seus drets es veurien irremissiblement violats. Entre altres floretes jurídiques, els drets a què es referien eren la llibertat religiosa i el dret a la intimitat familiar que concretaven en el seu dret a decidir sense límits sobre el lloc del nou enterrament, al marge de qualsevol consideració relativa a la protecció de l’interès públic. Finalment, en la seva decisió definitiva continguda en la sentència, el Tribunal ha rebutjat les seves espúries pretensions.

Un dels motius  del recurs ha residit a qüestionar que l’instrument jurídic del decret llei fos l’adequat  per dur a terme l’exhumació. Com és conegut, la Constitució estableix que el Govern pot aprovar-ho en casos d’extraordinària i urgent necessitat. Per a la parentela franquista de recurrents l’argument era simple: si després de tants anys el seu parent havia estat allà sense problemes, la urgència de la decisió governamental no estava justificada. I en termes abstractes, podien tenir una certa raó. No obstant, aquesta decau absolutament quan del que es tracta és de reparar la vergonya institucional que suposa l’afront per a la memòria de la llibertat i la salvaguarda dels valors democràtics reconeguts per la Constitució de 1978 que el sàtrapa segueixi allà.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En aquest cas, la urgència sempre està justificada, especialment quan les Corts Generals han sigut incapaces d’aprovar una llei sobre aquest tema amb una àmplia majoria. Finalment s’ha hagut de fer per la via del decret llei. I és respecte a la relació entre memòria democràtica i la Constitució on la correcta sentència del Suprem es mostra continguda.

Catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Pompeu Fabra