¿Amenábar, equidistant?

L’última pel·lícula d’Alejandro Amenabar «Mientras dure la guerra»d’Alejandro Amenabar, ha generat una allau de crítiques positives i negatives. Entre les negatives se n’han de ressaltar dues. La primera fa referència a una suposada equidistància respecte al franquisme, derivada d’una lectura al seu torn esbiaixada i celebrativa de la crítica unamoniana entorn de la maldat equivalent dels dos bàndols enfrontats. La segona, en canvi, fa referència a la visió que es dona dels generals franquistes i concretament de la mateixa figura de Francisco Franco.

¿Amenabar projecta una visió equidistant dels fets emparant-se en el discurs final d’Unamuno? En realitat, el seguiment que es fa de la figura de l’intel·lectual basc recorre tot el film i acaba sent un dels fils narratius més importants. El professor és dibuixat com un vell savi, despert i carismàtic, eclèctic en la seva formació i definitivament conscient del seu pes en l’orientació del debat públic. També es retrata el seu profund malestar per l’orientació que va agafar la República, però la seva crítica és més displicent que preocupada, com es veu en l’opinió negativa que té d’Azaña, considerat un polític per damunt de tot poc solvent.

Una violència terrible

En aquest sentit, no s’amaguen ni el recolzament financer que el mateix Unamuno va donar als revoltats ni la famosa entrevista del principi de la guerra en què s’acosta als militars rebels. I, no obstant, la pel·lícula capta de manera precisa el convenciment del professor que aquest cop s’assemblaria a tot estirar al de Primo de Rivera. En aquest sentit, tota la pel·lícula és també la història de com, a poc a poc –i amb dificultats molt grans, atesa la seva complaença intel·lectual–, es va adonant que els paràmetres que havia utilitzat fins aquell moment per interpretar el que estava passant fallen estrepitosament.

És molt clar el retrat de com progressivament Unamuno acaba sent desmentit en la seva convicció de relativització dels senyals d’una violència terrible, al creure que podria interlocutar –amb la seva autoritat– amb els generals. La reconstrucció de la seva relació amb el jove catedràtic Vila (que acabarà executat pels franquistes) és una bona manera de reconstruir la difícil presa de consciència del professor. Mentre Vila el vol convèncer que està davant de l’arribada d’una forma de feixisme, Unamuno no s’ho creurà del tot fins que no desaparegui el seu amic més proper, el pastor protestant Atilano Coco, i, posteriorment, el mateix Vila. Així, el discurs final, més que una declamació teòrica acaba sent per damunt de tot una dolorosa esmenadiscurs finaldolorosa esmena que l’intel·lectual basc es fa a si mateix. Dolorosa per la pèrdua dels seus amics, dolorosa perquè en el fons es tractava d’admetre que s’havia equivocat, dolorosa, finalment, perquè és el senyal que tot el món que ell havia conegut s’estava acabant. En aquest sentit, el discurs d’Unamuno no és exactament «el manifest» de la pel·lícula en la mesura que en l’economia narrativa de la mateixa representa la culminació d’un procés intel·lectual i vital més llarg.

¿El dictador humanitzat?

L’altra crítica es refereix a un suposat emblanquiment dels generals franquistes, al reprendre els debats i les tensions internes fins a la proclamació de Franco com a Generalíssim, així com la figura del futur dictador. S’acusa el director d’haver-lo humanitzat fins al punt de generar empatia en els espectadors. Aquí també potser hi ha un plantejament equivocat: els debats interns entre els militars revoltats han existit i són una part substantiva en l’explicació del perquè i del com la guerra es va desenvolupar de la manera com ho va fer, tal com la historiografia ha pogut demostrar. Una altra cosa és que aquest assumpte hagi sigut tradicionalment menys tractat a les obres cinematogràfiques. En aquest sentit, un aspecte que sembla especialment interessant és com es veu el conflicte entre els generals peninsulars i els ‘africans’, que es cou ja a partir dels anys 20 i que explica també un diferent plantejament respecte a la violència.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El retrat de Franco no per ser atrevit deixa de ser coherent. I capta la dimensió fonamental de la seva figura, que és la d’un militar africanista profundament catòlic, reaccionari, la virtut més gran del qual és la capacitat de calcular prudentment, però sense gaire idea política. Un militar familiaritzat amb la violència més extrema, disposat, amb una aparent tranquil·litat i sense cap remordiment, entre un rosari i una tassa de te, a decidir exterminar una part dels seus propis conciutadans.

Professora d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona.