'El crack cero'

Vaig decidir sense pensar-ho agafar un AVE per anar a veure-la. ¡Quines ganes en tenia, Déu meu! La trobava molt a faltar. Moltíssim. L’última vegada que la vaig veure va ser fa anys i necessitava retrobar-m’hi. ¿Seguirà igual que abans?, em preguntava mentre anava al meu seient del tren. No és una nòvia (ella venia amb mi), tot i que en certa manera sí que ho és; una nòvia cinematogràfica de qui en certa ocasió em vaig enamorar i que cada dia estimo més.

La vaig conèixer, com us deia, fa molts anys (a la cinematogràfica, em refereixo) gràcies a la televisió. Es deia ‘El crack’, i era una pel·lícula que em va provocar un enamorament sobtat tan bon punt la vaig veure. Després, un temps després, vaig veure ‘El crack 2’ i l’amor no va fer més que créixer.

L’altre dia vaig saber que s’estrenava ‘El crack cero’, la preqüela de les històries de Germán Areta, interpretada aquesta vegada per Carlos Santos. Alfredo Landa, com saben, va morir i Santos fa una encarnació meravellosa del famós detectiu espanyol.

Em vaig asseure al costat de la meva nòvia (la de veritat) per veure la meva nòvia cinematogràfica a la pantalla. Tot just començar, l’enamorament sobtat ha tornat. Germán Areta jugant a cartes i, de fons, el gong d’‘Hora 25’, el mític programa de la cadena SER. Després, la veu de José María García. A Garci li agrada sempre començar els seus ‘cracks’ amb un exemple de justícia adornat amb veu radiofònica.

En la primera part, als anys 80, Areta és justicier en un bar, apuntant amb un revòlver les parts íntimes d’un atracador mentre pronuncia aquesta frase que ja és història del cine: «Torna’m l’encenedor o et cremo els ous». En la segona part, fa justícia al seu propi cotxe, quan l’hi volen robar uns individus en un pàrquing. A ‘El crack cero’, la justícia té a veure amb el maltractament a una dona.

Mentre Areta juga a cartes, un home, al bar, agredeix una dona. El detectiu s’aixeca per defensar-la. Ella, en lloc d’agrair-l’hi, pren partit per l’agressor. Això últim és l’extraordinari. Qualsevol altre director hauria sigut simple i previsible, i tan sols hauríem vist la protecció d’un home a una dona, el cop de puny del justicier al maltractador. Però Garci no és qualsevol director. No és simple ni previsible. Coneix la gent més que els altres i la dona maltractada defensa el seu agressor, la qual cosa indigna tant Areta que veiem com la menysprea en lloc de consolar-la de manera paternal.

Un Garci incorrecte, com ho és sempre, i, a més, sense proposar-s’ho, que és el més meritori.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ser incorrecte per força, buscant-ho, és fàcil. Ell ho fa sense que ningú l’hi hagi demanat, sense que necessiti fer-ho, sense que senti que té la missió d’anar contra corrent.

Després d’aquesta escena inicial, la pel·lícula ha anat creixent, com passa sempre en el cine de Garci. El resultat, una obra mestra filmada en blanc i negre, una pel·lícula plena de bondat i de justícia. Un tresor cinematogràfic que, de veritat, vostès han d’anar a veure, perquè ningú fa coses tan boniques com Garci. I últimament necessitem coses boniques.