Supercapacitats en l'elit

Tornant a casa després del desastrós partit davant el Valladolid (com tots: desgavell general i remuntades amb aire d’autogestió), vaig haver de preguntar si realment, com m’havia semblat sentir per la ràdio, David Gallego acaba de definir-se a si mateix com a «supercapacitat». És clar que un altre dels seus arguments era que l’Espanyol havia doblat en nombre de passades els de Sergio González (els eterns teva-meva entre els dos centrals en camp propi també compten en aquesta estadística). I, sí, ho havia dit. Com també insistia a agafar-se al dificultat d’entrar «en l’elit». I aquí es retratava. Amb els seus cinc partits d’experiència no era comprensible la seva autocomplaença, però, sí, la sensació de nouvingut. Que no sé com li sonaria a un equip amb exjugadors que saben què és jugar en el Reial Madrid, el Milan, el Nàpols, el Sevilla, l’Olympique de Lió... o a primera amb l’Espanyol. L’ídol de la meva infància, Daniel Solsona, també es va quedar gelat: «Em preocupa més la roda de premsa que el partit», va dir.

Notícies relacionades

L'Espanyol acomiada Gallego i fitxa Machín

Gallego: «Estic il·lusionadíssim i convençut de tirar això endavant»

A l’estiu, ningú semblava preocupat. Tot i que el club sigui propietat d’una empresa que cotitza en la borsa de Hong Kong, el nomenament de Gallego després de la deserció de Rubi demostrava que el futbol és encara dels aficionats. En ple trauma col·lectiu es valoraven aquells exabruptes anticulers, el deute sentimental pendent amb algú que va salvar la papereta després de la destitució de QSF i després va tornar a 2a B, el clamor en les xarxes... i, be, també que no es queixaria si en la típica temporada (jugar a Europa i reforços, els justos) en què l’Espanyol es juga el descens, es trobava amb Ferreyra i Calleri en lloc de Borja Iglesias i sense banda dreta. Raons esportives, les justes.  

Però n’hi ha prou. Hi ha dues coses que dolen de l’acomiadament de Gallego. El seu acomiadament (el seu, el de gairebé qualsevol persona). I la satisfacció de qui, amb aquest tic tan classista, no suportaven sentir el seu castellà de barri. Els que, d’aquest ‘supercapacitao’, el que de veritat els irritava era l’‘ao’.