El maltractament i la noció de drets
La paradoxa animalista
No coneixem altres espècies que tinguin una regulació del seu comportament basada en un sistema de drets i obligacions i que, a més, se la qüestionin
animalistaw
El maltractament animal no té cabuda en cap societat que es consideri humana. És un comportament lesiu cap a la resta de les espècies animals que no s’ajusta amb el que s’espera d’un ésser humà. Dit això, el fonament discursiu d’algunes de les tesis animalistes sembla comportar paradoxes de difícil resolució. Per exemple, quan es fa referència a la noció de drets.
El sistema de drets i obligacions és el procediment que tenim en el nostre context social per comprendre les relacions que neixen de l’experiència intersubjectiva i política dels éssers humans. Ara com ara no coneixem altres espècies que tinguin una regulació del seu comportament d’aquesta manera i, a més, que se la qüestionin. Si s’accepta aquesta premissa, que sembla difícil rebatre perquè no sabem de quina manera podríem certificar que hi ha en la resta del regne animal un codi reflexiu de drets i obligacions, sembla que la qüestió dels 'drets’ forma part de l’univers cultural humà.
Subjecte de drets
A partir d’aquí es posa sobre la taula la qüestió del fonament d'aquests drets i obligacions. En una societat secular i plural com la nostra, drets i obligacions són, en el vessant legal, positius. És a dir, són establerts pel conjunt de normes jurídiques vigents. En el capítol moral s’apel·la als drets humans, com a marc general i de pretensió universal. No obstant, i amb això arribem al cor de la qüestió, no hi ha unanimitat a reconèixer que aquests drets reflecteixin un estat de coses independent del consens humà, ja que hi ha qui entén que trasllueixen una perspectiva cultural de l’esmentada pretensió d’universalitat (de fet, existeixen la Declaració Universal dels Drets Humans Emergents o la Declaració dels Drets Humans en l’Islam, per citar-ne dos). Per a la qüestió que aquí ens ocupa, no obstant, el més rellevant és que aquests drets, siguin consensuats o objectius, comporten també una sèrie d’obligacions.
¿Pot un animal ser subjecte de drets però no d’obligacions? Es pot pensar que sí, de manera anàloga al que passa amb els nounats o menors humans, a qui se’ls aplica un règim diferent del dels adults. Però convé precisar que, a mesura que aquests nounats van creixent, sí que adquireixen obligacions. I fins i tot en els casos de capacitat reduïda es calibra en quin grau això exonera d’una responsabilitat que sempre es pressuposa. Cap d’aquestes coses passa en altres espècies. Així que l’experiència ètica, és a dir, la de preguntar-se per com s’ha d’actuar, té a veure, avui, només amb humans. Mai sabrem del cert (per falsacionisme i falibilisme metòdic) si altres espècies comparteixen o no experiències similars perquè, entre altres coses, sempre poden aparèixer noves dades que corroborin o refutin les posicions mantingudes.
Racionalitat i emotivitat
El bon tracte cap als animals és un imperatiu real que té a veure amb l’autocomprensió de l’ésser humà de si mateix com a ésser dotat de racionalitat i emotivitat autoconscients en la seva relació amb l’entorn. De fet, només els humans podem legislar sobre el necessari benestar animal, la urgència d’una sostenibilitat mediambiental més gran o una relació més equitativa i justa entre iguals. El dret és una eina humana.
Notícies relacionadesSeria absurd, en aquest sentit, pensar que els animals tenen l’obligació de respectar els drets de tots els animals, inclosos nosaltres, els humans. I ho seria perquè aquesta responsabilitat és estrictament nostra, i això precisament ens diferencia de la resta d’animals. I això ens obliga. En sintonia amb el que el filòsof alemany Hans Jonas escrivia al seu llibre 'El principi de responsabilitat’, ens obliga a una cura, reconegut com el deure cap a l’altre. Cura humana que es converteix en preocupació.
La paradoxa d’algunes tesis animalistes, doncs, és que pot ser que responguin a una projecció de sistemes i ordenaments humans a la resta d’espècies animals. Criticar l’antropocentrisme moral i plantejar l’existència de deures 'naturals’ (iusnaturalisme) cap a tots els animals o al conjunt d’éssers vius és una possibilitat a contemplar i a discutir partint de raons i contraarguments, sens dubte. Però aquest procés deliberatiu es dona entre éssers humans, que som els qui consensuem i legislem sobre qüestions com aquesta. Precisament per això podem preguntar-nos, per exemple, com aconseguir la proteïna que el nostre organisme demanda sense haver de sacrificar animals. Cosa de la qual que no hi ha constància que passi en altres animals.
