El treball que genera pobresa

Fa temps que l’Organització Internacional del Treball (OIT) adverteix que el preu del treball està caient per sota dels mínims que garanteixen la subsistència de les persones. Ara ens revela que un de cada deu treballadors és pobre. És a dir, que amb el que cobra no aconsegueix arribar a final de mes cobrint les necessitats bàsiques: alimentació, salut, vivenda, escola... Aquesta és una novetat que fa temps que es gesta. Des dels temps del primer capitalisme no vivíem uns situació com aquesta. A la segona meitat del segle XX, molts països estaven enfonsats en la pobresa per l’intercanvi comercial desigual entre el preu de les matèries primeres que venien i els productes elaborats que compraven. Però, tant als països més desenvolupats com en els més empobrits, la feina equivalia a la pràctica a sortir de la pobresa. ¿Com hem arribat a aquesta situació? Té a veure amb la crisi, amb la forma com hem sortit de la crisi i amb algunes dinàmiques que venen de lluny, molt especialment la de la globalització.

A finals del segle XX, diverses rondes en els acords de lliure comerç del GATT van aconseguir reduir els aranzels d’entrada tant de les matèries primeres com dels productes industrials. Es va dir en aquell moment que això impulsaria el comerç i el creixement econòmic. I en algunes circumstàncies ho va fer. Però també va provocar altres fenòmens com la deslocalització de la producció i l’elusió fiscal. En el primer cas, es va dir, va fer que es creés ocupació en països deprimits, els treballadors dels quals resultaven competitius. De manera que les empreses van traslladar les seves fàbriques allà on obtenien un preu més barat del treball, no només pels baixos salaris sinó pels costos associats a la protecció social. Lluny d’igualar a l’alça la riquesa de les nacions, el que ha provocat aquest fenomen és una pressió a la baixa dels salaris als països més desenvolupats. I d’aquesta competència han sortit perjudicats els treballadors d’uns i altres països.

Davant d’aquest panorama, la solució fàcil és el proteccionisme de Trump o Johnson: tancar les fronteres, apujar els aranzels i aconseguir que les fàbriques tornin a la metròpolis on els treballadors estaran prou atemorits per acceptar menys salari o menys protecció de la que havien tingut. Aquest és el final de l’espiral. Però convé recordar que una altra globalització és possible, com deien els moviments socials en el canvi de segle. Es podrien abaixar els aranzels només entre estats que tinguessin el mateix grau de protecció social. Es tracta, com fa anys que exigeix l’OIT, d’acabar amb el dumping laboral. Aquest és un camí més segur que el de tornar al proteccionisme. I és una decisió que no es pot tardar gaire a prendre perquè els robots ja estan pressionant també a la baixa el preu de l’ocupació. Urgeix recuperar el contracte social, perquè la pobresa és incompatible amb el desenvolupament econòmic ja que llasta el consum i la competència basada en l’eficiència.