La balcanització política d'Europa

El pròxim any es commemorarà el 75è aniversari de la victòria sobre el feixisme. Impulsades pel pla Marshall i la fundació de les comunitats europees (CECA 1951, CEE 1957), les economies d’Europa occidental es van recuperar amb celeritat de la destrucció de les seves ciutats, fàbriques i infraestructures. El sistema polític que es va desenvolupar a partir del 1945 va combinar la reaparició de partits històrics com el socialdemòcrata alemany (SPD) i la creació o canvi de nom d’altres que tenien com a característica comuna la moderació.

A Europa occidental, democràcia cristiana, liberalisme i socialisme democràtic van governar sense gaires dificultats; en alguns casos, en coalicions àmplies (Itàlia), i en d’altres, mitjançant un partit majoritari i un soci menor (Alemanya). Al sud d’Europa el prestigi que es va guanyar el comunisme per la seva lluita contra el nazisme va posar en un compromís fins i tot els Estats Units. L’ajuda material i financera del pla Marshall, la inclusió del partit comunista en grans coalicions (Itàlia) i la força militar (Grècia) van evitar que Stalin controlés encara més territori a l’oest del teló d’acer.

Els daurats anys 50 i 60 van tenir com a millor exponent el miracle econòmic d’Alemanya occidental. Fins a la caiguda del mur de Berlín i l’enfonsament del comunisme a Europa oriental entre el 1989 i el 1991, no es va forjar la transformació dels sistemes polítics. Als partits tradicionals els van començar a passar factura els seus escàndols de finançament i casos de corrupció. El repartiment desvergonyit de càrrecs en les grans coalicions entre la democràcia cristiana i la socialdemocràcia (a Àustria) va esgotar la paciència dels seus habitants, igual com va passar amb les inestables coalicions italianes. Els demagogs i carismàtics Jean-Marie Le Pen a França, Jörg Haider a Àustria i Geert Wilders als Països Baixos van fundar partits xenòfobs per explotar el ressentiment contra la immigració no europea. La consecució d’un elevat nivell de vida va provocar la fundació i el gradual ascens de partits ecologistes. A l’est del teló d’acer, l’enfonsament del comunisme va propiciar la creació de múltiples partits que inclouen tot l’arc ideològic.

Interessos sectorials

La prosperitat va permetre la fundació de partits sorgits amb l’objectiu de defensar interessos sectorials com ara l’agricultura i activitats com la caça. Magnats com Silvio Berlusconi es van aprofitar de l’embafament amb les corruptes i inestables grans coalicions compostes de fins a cinc partits (pentapartits). A Escandinàvia i al nord d’Europa, el centreesquerra i centredreta es manté en el poder malgrat el relatiu èxit de partits xenòfobs.

La majoria de països mantenen sistemes electorals proporcionals, que afavoreixen l’obtenció de representació parlamentària per part de petits partits. Les crisis econòmiques causades per la punxada de les bombolles de les tecnològiques el 2000 i de l’especulació immobiliària i financera a partir del 2007 han assestat un altre cop als partits majoritaris. Les classes mitjanes i baixes no s’han recuperat de la pèrdua del seu patrimoni i de les mesures d’austeritat. Aquesta circumstància ha afavorit una segona onada de partits populistes de dretes que respon també al desig de noms i cares noves. La negativa de la dreta tradicional a Alemanya, a França i als Països Baixos a forjar coalicions a nivell nacional amb l’extrema dreta xenòfoba segurament ha augmentat el seu atractiu als ulls d’una població que desitja receptes fàcils davant la immigració, les grans desigualtats i el terrorisme gihadista. La població també s’ha rebel·lat –especialment al Regne Unit amb el ‘brexit’– contra una integració europea massa dependent del lideratge de les elits i amb una burocràcia desconnectada de les dificultats quotidianes dels ciutadans.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

La tecnologia i les xarxes socials han disminuït els costos d’entrada financers per a nous partits. Els partits tradicionals són incapaços de trobar receptes contra la destrucció present i futura d’ocupació fruit de l’automatització, la proliferació de robots i la intel·ligència artificial. El descontentament davant una globalització a la qual s’atribueix la immigració, el canvi climàtic i l’avenç tecnològic és terreny fèrtil per a nous partits populistes amb líders que prometen restablir l’ordre i la prosperitat. Paradoxalment, la conseqüència més evident de la fragmentació política és la incapacitat per formar governs estables i la necessitat de repetir eleccions.      

*Professor de l’OBS Business School.