La llibertat d'expressió al Parlament

A les portes d’una sentència que tindrà un enorme impacte polític i emocional en la societat catalana, és imprescindible que estiguem a l’alçada del moment històric. I que actuem amb responsabilitat per avançar cap a una resolució democràtica del conflicte entre Catalunya i l’Estat. És, de fet, l’única solució possible, perquè la repressió no acabarà amb un problema que és de naturalesa política. Sembla, però, que amb el clima preelectoral el Govern espanyol i el president Pedro Sánchez han entrat en una perillosa i ineficaç dinàmica d’amenaces i judicialitzacions que ens recorden, i molt, la dels governs del PP.

A les referències constants a l’article 155 cal sumar-hi també la voluntat de censurar els debats al Parlament de Catalunya. Que el Govern espanyol vulgui prohibir al Parlament manifestar determinades opinions –sota l’excusa que desborden l’àmbit competencial– ataca directament l’essència del parlamentarisme. I és profundament contradictori quan en algun parlament autonòmic s'han aprovat resolucions a favor de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya amb els vots a favor del PSOE. I que consti que, malgrat em sembli contraproduent i, fins i tot, ridícul, defenso el seu dret a fer-ho. Perquè la llibertat d’expressió només té valor si la reivindiquem també, i especialment, per als que no pensen com nosaltres.

Al Parlament de Catalunya s’hi ha de poder parlar de tot i s’hi han de poder expressar totes les opinions, no només aquelles que agradin al Govern espanyol. És una obvietat, però cal reiterar-la més que mai davant d'aquells que pretenen delimitar el marc del diàleg i la paraula, empetitint-lo cada vegada més.

La Mesa que tinc l’honor de presidir no pot censurar la iniciativa política dels grups. No es pot convertir en un òrgan censor ni en un Tribunal Constitucional en miniatura que analitzi, de manera preventiva, la constitucionalitat de les propostes parlamentàries.

Fins al 2014 el Tribunal Constitucional va mantenir aquesta mateixa posició, defensant que els pronunciaments polítics dels parlaments no són impugnables. Però a partir del 2015, fruit de la pressió política, va fer un gir copernicà i va crear una doctrina ad hoc per a Catalunya que pretén impedir als diputats i les diputades del Parlament debatre sobre determinades qüestions.

Des d’aleshores, vivim permanentment un intent d’emmordassar el Parlament que hauria de preocupar el conjunt dels demòcrates, siguin o no independentistes. Les competències autonòmiques no poden definir els límits del que es pot discutir a la seu de la sobirania nacional. No renunciarem a pronunciar-nos sobre la invasió de Turquia al Kurdistan, sobre els drets de les persones refugiades o sobre l’emergència climàtica, per posar només alguns exemples.

Resolucions polítiques i tribunals

Amb la seva actuació, el president Sánchez està demostrant el mateix menyspreu pel parlamentarisme que Mariano Rajoy. Portar resolucions polítiques als tribunals és absurd. La immensa majoria social a favor del referèndum i dels valors republicans existent a Catalunya no desapareixerà amb amenaces o suspensions de resolucions.

En comptes d’instrumentalitzar el Tribunal Constitucional amb finalitats polítiques, el president Sánchez hauria de fer política i negociar una solució democràtica al conflicte entre Catalunya i l’Estat. Si encara no ho ha fet, només pot ser per dos motius. O bé no té cap proposta per a Catalunya més enllà dels tribunals, la qual cosa seria d’una negligència absoluta. O bé té por de posar-la sobre la taula i sotmetre-la a votació al costat de la que defensen més de dos milions de catalans, la qual cosa seria totalment irresponsable.

Per això, mentre jo sigui president, defensaré el dret dels diputats i les diputades del Parlament de Catalunya de poder parlar de tot, sense estridències ni gesticulacions, però amb fermesa i estima cap a la institució. Però no ho faré perquè això sigui o deixi de ser desobediència –que és un debat que m’interessa poc–, sinó perquè objectivament ens situa en una posició millor que l’alternativa. I perquè humilment considero que no ens podem permetre cap altra cosa.

I aquest crec que ha de ser el nostre criteri en tots i cada un dels reptes que haurem d’afrontar en els pròxims temps.

Ens caldrà analitzar si els nostres actes serveixen per avançar, per obrir escenaris millors. O si bé no tenen cap sentit pràctic i queden en el terreny merament simbòlic o retòric.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

De l’encert d’aquestes decisions dependrà, en bona part, el futur del país. Que es mereix, sense cap mena de dubte, un Parlament on la llibertat d’expressió estigui al centre, on no hi hagi lloc per a la censura i les amenaces, i sí, per a la paraula, el diàleg i l’acord.

*President del Parlament de Catalunya.