Esclat social a l'Equador

La crisi social i política desencadenada a l’Equador per la retirada de la subvenció del preu de la gasolina posa sobre la taula, una vegada més, les desigualtats consagrades per comunitats extremadament duals, en les quals l’economia de supervivència està manifestament més estesa que la de rendes. Els ajustaments exigits pel Fons Monetari Internacional al Govern de Lenín Moreno desnaturalitzen el programa amb què es va presentar a les eleccions per succeir Rafael Correa i posen en dubte la viabilitat de la majoria de promeses, llastades totes pel pes insostenible del deute i la necessitat de finançament exterior. Una dada especialment greu en el cas de la gasolina, perquè el seu encariment grava en cascada tot el sector a l’encarir el transport públic i privat, indispensable aquest últim en un país amb una xarxa de serveis clarament insuficient.

Si els ajustaments sobtats acostumen a castigar de manera especial els més vulnerables, en el cas equatorià van més enllà de tota previsió els efectes que tindran sobre les economies a precari, tan freqüents i generalitzades al món indígena. Per això el descontentament és especialment actiu i radical en aquesta part de la població, allunyada dels nuclis urbans i de la política institucional. I fa així mateix comprensible el disgust dels afectats quan se’ls prometen mesures compensatòries que en realitat no compensen res, perquè el preu de la gasolina es manté fora de les seves possibilitats en un país productor de petroli.

Al que s’ha enumerat s’ha d’afegir el xoc d’opinions i la gesticulació de Nicolás Maduro, president de Veneçuela, excitat per Lenín Moreno, per comprendre fins a quin punt l’exasperació de la protesta ha portat l’Equador al pitjor dels escenaris imaginables. Perquè, més enllà de les paraules, s’ha trencat un model de supervivència sense alternativa per a les societats indígenes, que no aspiren a gaire més que a evitar que la seva vida empitjori com tantes altres vegades ha passat.