L'Europa que volem

Les notícies que ens arriben d’Europa ens presenten un panorama no sempre reconfortant: crisi industrial, enfrontaments polítics, falta d’unitat, oportunismes... La història, no gaire remota, d’aquesta Europa ens remet a dues guerres mundials i enfrontaments sagnants, que uns quants visionaris van ser capaços de superar fa unes dècades, amb un projecte, que ara és la Unió Europea (UE), que assegurés un mínim d’harmonia i cooperació. Aquest projecte no agrada a tothom, o més ben dit, tenim diferents models d’aquest projecte, des d’un nacionalisme tancat, que rebutja els altres, fins a una visió idíl·lica d’una Europa unida econòmicament, políticament i culturalment.

Aquí vull recordar que darrere d’aquesta multiplicitat de posicions hi ha dos models que, a més, no es presenten purs, sinó amb diferents variants. Per a uns, als quals podríem etiquetar com a partidaris de la responsabilitat, la UE ha de ser un marc polític relativament rígid de regles a llarg termini que disciplinin els països membres. Els tractats s’han d’interpretar de manera homogènia i estricta.

Aquest marc es basa en el compromís d’actuar responsablement respecte dels seus propis assumptes, assumint els seus deures i riscos, per exemple, a l’hora de proveir prou volums d’estalvi per finançar les seves necessitats (el problema de les pensions o la salvació dels bancs en crisi) i de gestionar de manera ordenada el seu patrimoni i el seu endeutament. L’estabilitat econòmica i financera ha de ser un objectiu prioritari de les polítiques econòmiques. La protecció dels ciutadans correspon als seus governs. La solidaritat no necessàriament s’ha d’estendre cap als ciutadans d’altres països: que cada pal aguanti la seva vela.  

L’altre model, que podríem anomenar de la solidaritat, accepta l’existència de regles a llarg termini, però concep el marc d’actuació com una cosa flexible, orientada al creixement i a la creació d’ocupació, més que a l’estabilitat, perquè suposa que no és suficient per garantir un creixement econòmic adequat. Els tractats s’han d’interpretar amb flexibilitat, d’acord amb els problemes socials o polítics del moment.

Estabilitat macroeconòmica

En aquest model, les institucions comunitàries han d’estar disposades a compartir riscos, en forma de polítiques d’assistència financera àmplia, subsidi d’atur a nivell europeu, criteris permissius amb els dèficits públics, i un banc central que actuï generosament com a prestador d’última instància. Això implica que el problema del risc moral no és el més important: és veritat que, si sé que els altres m’ajudaran si tinc un problema greu, és probable que deixi de posar tots els mitjans necessaris per no caure en aquest problema, però... el problema que tinc ara és el veritablement important. En cas de crisi, la recuperació de l’estabilitat macroeconòmica ha d’estar subordinada a la recuperació del creixement i l’ocupació: ja hi posarem ordre més tard.

Per tant, les decisions a nivell supranacional han de tenir molt en compte les necessitats dels països concrets: per exemple, convé que hi hagi fòrums en els quals els països petits puguin discutir les decisions comunitàries des del seu punt de vista particular, ja que se suposa que la Comissió té un biaix a favor dels països grans.  

Aquesta explicació dels models no deixa de ser una simplificació, però ens pot ajudar a entendre els problemes que ens presenten els mitjans de comunicació cada dia. Per exemple, el model de la responsabilitat suposa que, si les regles estan ben dissenyades, i tots els països parteixen d’una situació d’estabilitat, l’evolució de tots els països ha de ser immune a pertorbacions asimètriques i a problemes de contagi –cosa que no va passar durant la crisi–. En sentit contrari, el model de la solidaritat és ambigu respecte dels problemes de risc moral, i aquesta ambigüitat acaba creant aquest problema.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

La conclusió del lector pot ser que la presa de posicions davant d’aquests problemes és més ideològica que tècnica. És veritat, però també cal reconèixer que tenim experiències, dins i fora de casa, que ens acosten a una actitud o a una altra. L’important, em sembla, és que siguem conscients d’aquesta varietat de models; que no podem pretendre que tothom pensi el mateix, de manera que haurem de dialogar, negociar i mirar de trobar posicions compartides. No és diferent del que ens passa dins de casa, ni de donar la culpa als uns o als altres.

*Profesor de l’IESE.