El nihilisme

L’actual estat d’ànim em recorda el que es respirava els dies posteriors al referèndum de l’1 d’octubre. És una barreja entre la por de conèixer el que s’intueix i la ràbia al constatar que no hi ha hagut política per solucionar-ho. Hi ha dues evidències que, encara que hi hagi canvis d’escenaris, es mantenen intactes. La primera és que encara persisteix i hi ha una enorme majoria de gent que està a favor del dret a l’autodeterminació, i la segona és una idea transversal, la de l’emprenyament amb tota la classe política per no haver volgut entendre per què s’ha arribat a aquesta situació. Ni l’una ni l’altra són a la ment de cap polític. Ni en les paraules del ‘centrecampista’ Pedro Sánchez, que sembla haver oblidat la seva proposta federal i ara només es fixa en el 155, la llei de seguretat nacional o la intervenció dels comptes de la Generalitat, ni en la ‘vida-Matrix’ de Quim Torra quan diu que «el mandat de l’1 d’octubre avança»... ¿Quin mandat, president?

Fa temps que vivim en una espècie de nihilisme patològic. Els dirigents, els partits polítics, els sindicats... es preocupen més per alimentar aquest nihilisme, ja sigui per convicció del desastre, per servilisme o fe ignorant, que pel seu treball, el seu compromís a millorar les nostres vides.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Hi ha dies tristos en què em pregunto: ¿per què hem perdut els sans desitjos, els bons principis, i hem renunciat a qualsevol intent de construir un món millor? ¿Per què creixen el ressentiment i l’odi? ¿On són els bons polítics, la bona política? I ¿per què destaquen més els periodistes que filtren que els que informen? La resposta em fa sentir pitjor.

Hi ha una cançó de Txarango que fa dos anys m’animava moltíssim. Es diu ‘Agafant l’horitzó’ i parla del futur i de la memòria, de no fer onejar banderes. Parla de la gent de mar, de rius i de muntanyes. Ara, quan l’escolto, m’entristeix. Aquest desert que avança, aquest hivern occidental, està acabant precisament amb la vida. I el pitjor de tot: Jordi Cuixart no ho hauria permès.