Un Nobel contra l'oblit

El premi Nobel de la pau concedit a Abiy Ahmed, primer ministre d’Etiòpia, reconeix a un temps els esforços del jove polític per liberalitzar un règim habituat a la repressió des de fa decennis i l’acord de pau subscrit amb el president d’Eritrea, Isaias Afewerki, després de 20 anys de guerra fronterera que ha costat uns 70.000 morts i un nombre incalculable de desplaçats i refugiats. Ahmed va ser nomenat primer ministre l’abril de l’any passat i el seu mèrit més gran és haver aconseguit tals assoliments en un curtíssim espai de temps i, en el cas de la pau amb Eritrea, haver portat pel camí del diàleg el seu interlocutor, un dictador de llarg recorregut. Però potser la conseqüència més important del premi és acostar a l’opinió pública occidental l’anguniosa realitat de la pobresa, els enfrontaments de veïnat, les rivalitats ètniques i l’autoritarisme enquistat a la regió.

Davant la preponderància de premiats del món desenvolupat en els altres premis Nobel, en el de la pau, sovint polèmic pel perfil polític dels guardonats, salta amb freqüència la sorpresa, com ha passat aquest any i com va passar el 2018  amb la distinció per al metge congolès Denis Mukwege i l’activista iraquiana de la comunitat yazidita Nadia Murad. Llavors com ara, problemes endèmics i oblidats del Sud van ser momentània actualitat gràcies al premi.

Si fins ara resulta poc menys que desconeguda per a la majoria la presència d’eritreus en els fluxos migratoris amb destinació a Europa, potser a partir d’ara se’n difondran les raons i es farà atenció a la naturalesa repressiva de la dictadura d’Afewerki, president de facto des de 1991, associat el seu nom a l’acord de pau. I alhora, pot ser que la momentània popularitat d’Ahmed a escala universal permeti explicar al veïnatge universal la realitat de societats que, de forma semblant a l’etíop, amb prou feines aconsegueixen ser tingudes en compte pel Nord pròsper i semblen condemnades a patir l’oblit perpetu.