Mercadejar amb els refugiats

La decisió nord-americana de retirar les tropes del nord de Síria ha desencadenat una resposta en cadena. Després de mesos, anys, de difícils equilibris a la regió, d’interessos estrangers complicant molt més una possible solució pacífica i sostenible per a Síria, les peces tornen a moure’s davant de la mirada incapaç de la població local.

Trump anuncia que retira als seus soldats, Trump anuncia que retira als seus soldats,Turquia aprofita per argumentar que això animarà els kurds a apropiar-se de la frontera (fins ara sota certa tutela de forces nord-americanes) i anuncia una ofensiva militar Immediatament, les forces turques bombardegen el Kurdistan sirià obligant la població civil a fugir de nou i amenaçant de repatriar forçosament milers de refugiats sirians actualment a terra turc. ¿Què pretén Erdogan? ¿Quines són les condicions per repatriar refugiats al seu país d’origen?

En primer lloc, Turquia sempre ha viscut amb menyspreu i desconfiança l’existència del poble kurd. Dels més de trenta milions de kurds que viuen en el que s’identifica com Kurdistan (repartit entre l’Iraq, Síria, l’Iran i Turquia), el 45% ho fa a terra turc. Allà, la població kurda està políticament organitzada i representada tenint fins i tot una facció armada, les HPG, que Ankara sempre ha titllat de terrorista.

Des que va començar el conflicte civil a Síria, els kurds del nord han tingut un paper molt rellevant. Lluitant contra Estat Islàmic de forma més que admirable, perdent innombrables víctimes i patint tota mena de vulneracions i violacions de drets, han aconseguit alliberar la seva zona dels botxins d’ISIS i mantenir-la sana i estàlvia per a civils. A l’altre costat de la frontera, la població kurda a Turquia ha acollit els camps de refugiats més grans en terra turc.

Amb el conflicte a Síria més estabilitzat i la retirada dels nord-americans, Erdogan veu ara l’escenari perfecte per expulsar refugiats sirians que no siguin ètnicament kurds cap aquesta zona alliberada del nord de Síria i poder així reduir el nombre de refugiats que acull i desequilibrar demogràficament el nord de Síria, omplint-lo de sirians no kurds, i fent-ho menys hostil (a ulls d’Ankara) cap a Turquia.

Per a això, pretén portar persones fins a la frontera i obligar-los a creuar. Això és una violació clara i directa d’un principi consuetudinari del dret internacional: el ‘non-refoulement’, o principi de no devolució, prohibeix explícitament tornar persones de forma obligada a zones en conflicte. És de suposar que Erdogan argumentarà –si potser creu necessari fer-ho– que Síria és ja un lloc segur i que la guerra ha acabat.

L’estratègia no és ni seva ni nova. A Síria, en concret, Al Assad està utilitzant mecanismes variats per redibuixar el mapa demogràfic del país i assegurar que cap zona queda sota alguna majoria que no li sigui afí, com bé han explicat Gabriel Garroum o Txell Feixas.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Ara bé, ¿què farà la UE davant d’aquestes repatriacions forçades? No hi ha gaire lloc per a l’esperança. L’acord UE-Turquia ja vulnerava principis de dret internacional i reinventava les condicions per poder sol·licitar asil posant valor i número a cada refugiat. Mercadejar amb persones que fugen de guerres, catàstrofes naturals, persecucions o situacions infrahumanes no té nom. Pagar algú perquè et faci la feina, menys. Així, només es pot esperar que a aquesta Europa dels Estats li quedi alguna cosa de dignitat i sigui ferma davant de la no devolució de persones cap a Síria. No només des de Turquia, sinó des de qualsevol estat membre.

*Profesora associada de la Universitat de Barcelona.