Sentència al procés
Temps de justícia
Les sentències no pertanyen al ponent que les dicta, ni als altres jutges que les firmen i que recolzen o dissenteixen de la resolució, sinó al poble de qui emanen
zentauroepp24211240 generico jueces juez mazo tribunal foto 123190206144158
Dictada la sentència del judici sobre el procés per la Sala II del Tribunal Suprem, amb ponència del seu president Manuel Marchena, la condemna dels acusats representa el retret que, pels delictes comesos, realitza el poble espanyol, sota la democràtica autoritat del qual s’han pronunciat els magistrats.
En la sentència, és obvi dir-ho,l’Estat de dret es reconeix i es reafirma com a tal, al dispensar una resposta legal –per això institucionalitzada– a les gravíssimes infraccions penals comeses, en el marc d’un procés jurisdiccional desenvolupat davant d’un tribunal independent i imparcial amb plenes garanties per a totes les parts intervinents, inclosos els acusats. Un degut procés legal que ha assegurat que el Poder Judicial hagi estat amb els ulls i les orelles oberts a totes les peticions, al·legacions, queixes i fins i tot desqualificacions que les defenses han considerat oportú plantejar, perquè les considerin degudament. Al respectar escrupolosament el dret de defensa i a l’atorgar a les posicions de les parts una resposta jurídicament fundada, com la sentència ha fet, el sistema legal espanyol ha satisfet el seu compromís constitucional amb la legitimació democràtica del poder estatal, que en l’administració de justícia descansa en la intersecció en què troba el respecte de la Constitució des de la independència dels tribunals amb la narrativa que, des del debat forense, culmina en la retòrica de la motivació de les resolucions judicials.
Les sentències no pertanyen al ponent que les dicta, ni als altres jutges que les firmen i que recolzen o dissenteixen de la resolució, sinó al poble de qui emanen com a manifestació del seu poder sobirà per imposar el respecte per l’ordenament jurídic. En l’Estat de dret les sentències no són obra dels homes, sinó emanació de les lleis. La seva argumentació transcendeix de la ploma de qui escriu el seu text per incorporar-se al patrimoni cultural comú del que la Constitució i la Llei signifiquen en les nostres vides. Poden existir variades aproximacions raonables alsfets enjudiciats i al dret aplicat en la sentència sobre el procés, però l’opinió que expressa la solució definitiva i irrevocable de la contesa legal és la sentència dictada per la jurisdicció. La sentència publicada aquest dilluns.
Drets garantits
Rebel·lió, sedició, malversació, desobediència, no són banderes que onejar ni fetitxes per col·leccionar, sinó qualificacions jurídiques d’accions delictives de contorns dependents de la interpretació de la llei i l’aplicació de les quals és tributària de la pràctica i de la valoració de la prova practicada en el judici oral amb respecte pels principis de publicitat, contradicció, oralitat i immediatesa. Una acusació totalment fundada pot confirmar-se o desvirtuar-se en la vista, que no en va és el nucli essencial de la justícia penal. Si l’acusació no triomfa, en tot o en part, això no suposa una constatació d’un error o d’una pràctica defectuosa en el plantejament de la pretensió de condemna pel Ministeri Fiscal, sinó una mostra del correcte funcionament del delicat engranatge de mecanismes que asseguren l’eficàcia del dret fonamental a la presumpció d’innocència i del clàssic principi ‘in dubio pro reu’. Un dret i un principi perfectament garantits per la Constitució espanyola que els acusats van voler desarrelar d’una part del territori del nostre país i del’ànima dels nostres conciutadans catalans.
Deia el fiscal general dels EUA Lehman que el Ministeri Fiscal no té com a missió prevaler en el cas concret amb la seva tesi acusatòria, ja que en realitat marca el seu gol quan es fa justícia a la Sala. El tribunal ha entès, unànimement, que no va existir rebel·lió, tot i que sí sedició. Al trobar-se en la mateixa línia d’atac els béns jurídics protegits per les normes penals que castiguen la rebel·lió i la sedició–l’ordre constitucional il’ordre públic, respectivament– el tribunal podia condemnar per sedició tot i que l’Advocacia de l’Estat no hagués canviat de criteri després de l’obertura del judici oral. La Fiscalia ha marcat el seu gol, perquè el tribunal ha fet justícia.
*Catedràtic de Dret Processal de la Universitat de Castella-la Manxa.
