Ens devora la impaciència

Amb prou feines transcorreguts uns minuts de la publicació de la sentència del Tribunal Suprem sobre l’1-O ja n’exigíem als experts interpretacions i als polítics opinions fermes sobre el contingut i l’abast. És cert que les hipòtesis judicials eren previsibles, amb filtració addicional i àmpliament analitzades des de tots els angles amb molt temps, però una reacció serena –de lectura i reflexió– hauria sigut molt necessària. Ja sé que les emocions, les urgències i els apriorismes ens devoren. Però estic convençut que la política necessita retrobar el seu tempo per intentar resoldre el nus dolorós i perillós en el qual som. Eltenim pressapot ser acceptable per a activistes, militants i ciutadans, però no és recomanable per a dirigents ni representants. Y, ¡per descomptat!, el temps és molt diferent per als que tenen llibertat de moviments o per als qui no en tenen. Però hem d’intentar-ho.

El contrast entre el temps dedicat pels magistrats a escoltar els testimonis, a apreuar les proves, a valorar els al·legats de les acusacions i les defenses i, posteriorment, a debatre i redactar la sentència i l’exigència immediata de respostes, interpretacions i certeses d’aquesta febre mediàtica és brutal. La sentència de la sentència... estava ja escrita.

Oblidar la història

Vivim en un present continu, esclaus de les nostres sensacions i emocions, necessitats de reaccionar immediatament davant de qualsevol estímul. Oblidem el passat, del qual només ens interessen els records que confirmen els nostres desitjos de l’ara. Desitjos que convertim en drets absoluts. Oblidar la història, per exemple, és especialment perniciós per a la política. «Un home sense història és com un home sense ulls», deia Plutarc, que va escriure un clàssic que molts haurien de llegir o rellegir: 'Consells als polítics per governar bé'.

No tenim futur si quedem atrapats i incapaços de prendre’s el temps per pensar projectes i com fer-los realitat. De pensar els arguments a favor i en contra; d’avaluar tots els escenaris i identificar les dificultats, costos i conseqüències de cada itinerari, per legítim que sigui. Res rellevant s’aconsegueix sense majories irreversibles. I avui estem molt molt lluny d’aquests escenaris. Només el diàleg i el pacte permeten avançar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En la nostra complexa situació, sovint se senten veus que dramàticament ens adverteixen que se’ns acaba el temps. No som conscients que la clau per intentar solucionar els nostres problemes col·lectius està precisament en el contrari. La política ha de ser l’art de guanyar aquest tempo necessari per a tothom. Construir-lo exigeix revisitar el passat per examinar-lo críticament, de manera que ens permeti fer l’acte de reconeixement delserrors  comesos. De tots.

És construir amb paciència un projecte, amb les seves finalitats i mitjans, que superi la simple aspiració a una causa que considerem absoluta. Si la política es queda sense espai temporal, no hi ha solucions. Les reaccions d’aquestes hores i dies haurien de no perdre de vista aquest valor incalculable que és construir el nostre propi temps.