Tot esperant Godot

Finalment, la sentència. En vista de la instrucció i del procés judicial, res que no pogués esperar-se ni que permeti avançar en la solució del contenciós català. Des d’una part del Madrid politicomediàtic potser hi ha la temptació de considerar que està bé el que acaba bé, i que no importa que dos milions de catalans hagin desconnectat d’Espanya i resideixin ja en la seva república particular, per utòpica que sigui. Però qui cregui que el tema està tancat viu en un món de somieig.

En tot cas, hi ha resposta. Després de gairebé 10 anys de la malaurada decisió del Constitucional sobre l’EstatutEstatut, ¿és la que es podria esperar? Certament, no. Perquè, si la solució és la presó, es continuarà sense escoltar les demandes d’una societat cansada de maltractament econòmic i menyspreu de les seves justes peticions. Una continuació del ‘sostenella y no enmendalla’ del PP. En aquest rellevant aspecte, els independentistes tenen raó: es tracta d’un conflicte eminentment polític que la judicatura no pot resoldre.

Si ens centrem en aquest àmbit, quan postulem que la política ha d’agafar el relleu als jutges, ¿de què estem parlant exactament? Perquè l’anhel per la independència és només una part, però no és el tot en absolut: el que una majoria de catalans desitjarien és una nova forma d'encaix a Espanya, perquè l’anterior s’ha desfet a mesura que el pacte constitucional s’enfonsava en el record de la Transició. Puc comprendre que, des de l’Estat, no es vulgui obrir un diàleg per parlar d’independència. Però, si es tracta de redefinir les relacions Catalunya-Espanya, ¿on és la proposta espanyola? No sé si ho perceben, però el silenci de Madrid ressona avui més que el clamor independentista.

L’entossudiment de l’Estat

Mal assumpte per a la futura convivència. En particular, perquè només es pot avançar mitjançant un nou pacte que estronqui, tot i que sigui parcialment, les ferides de la mutilació de l’Estatut. I l’oferta de l’Estat és imprescindible, simplement perquè és només allà on pot gestar-se. Si aquesta és l’única solució possible per a la convivència dels pròxims anys, ¿què s’amaga rere l’entossudiment de l’Estat a no oferir-la? Com que estic convençut de la intel·ligència política de les elits que guien Espanya, només se m’ocorren dues possibles, tot i que descoratjadores, raons. La primera, els exitosos resultats de les polítiques anticatalanes ofertes a la ciutadania espanyola. Avui, enmig de la desolació de la sentència, s’ha de recordar al PP que va organitzar una campanya de recollida de firmes contra l’EstatutPP contra . ¡Déu! D’aquelles noces, aquests confits. La segona, la motivació econòmica que s’amaga rere la reafirmació sistemàtica de la nació espanyola, que ningú destaca perquè avergonyiria propis i estranys. És a dir, front comú contra la modificació d’un sistema de finançament que perjudica Catalunya (i València i les Illes Balears, perquè Madrid és una figa d’un altre paner) i beneficia l’Espanya subsidiada.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Sumin els dos aspectes i comprendran perquè l’Estat ha sigut incapaç, o no ha volgut, oferir una proposta raonable. Perquè aquesta, inevitablement, hauria de passar per reduir l’elevat volum de recursos que es transfereixen des de Catalunya. En l’Estatut de Maragall/Castells s’oferien solucions més que raonables a aquell nou encadenament amb Espanya. Per exemple, que Catalunya reduís el seu excessiu dèficit fiscal mantenint la solidaritat necessària perquè tots els espanyols tinguessin accés als mateixos serveis bàsics; igual com era assenyada una modificació del sistema de finançament que impedís que Catalunya, la tercera CCAA en PIB/habitant, caigués a la dècima en renda per càpita. O, finalment, ¿hi havia alguna cosa més prudent que la disposició addicional 3a, que establia que durant uns anys l’Estat invertís un volum equivalent al pes del PIB català? ¿Han vist algunes d’aquestes justes demandes satisfetes? No, ni se les espera. Llastimosament, ‘els diners’ són molt presents en la no solució del conflicte.

Aquest és el drama català. Aquest és el drama espanyol. El 1952, Samuel Beckett va publicar ‘Tot esperant Godot’, una obra del teatre de l’absurd, en la qual els rodamons Vladimir i Estragon esperen un Godot del qual ningú sap si acabarà arribant. Ens semblem a ells, esperant el Godot d’una oferta raonable de Madrid que sembla que no veurem mai. Si és així, no s’estranyin, ni s’escandalitzin, de la força del moviment independentistaforça  ni del seu creixement els pròxims anys. Així serà, si així ho desitgen.