La política (no ciutat) cremada

Veure no és entendre. Ho va dir i ho va explicar bé Giovanni Sartori, un dels grans politòlegs del nostre temps. I aquest dimarts, molts han caigut en això, interessadament, és clar, al veure escenes molt poc habituals d’enfrontament entre policia i grups que porten la protesta més allà del ‘mainstream’ en els últims anys. I hi ha hagut foc i càrregues a les principals ciutats, i com sempre Barcelona s’ha emportat la palma. Però ni a partir d’això d’aquesta setmana torna a ser la ‘rosa de foc’, la mítica ciutat revolucionària rebatejada així al seu dia per la flamarada i les barricades anarquistes, ni ha sigut mai el Vietnam que d’altres volen vendre-les per estigmatitzar-la a ella i tot Catalunya. Massa ganes de tirar gasolina al foc, des de la política, i no d’avui, sinó des de fa ja massa temps.

Irresponsable present continu

¿El límit seran aquestes tres setmanes que queden fins a les eleccions? Ho veurem, però l’espera es farà molt llarga. Ja l'és massa, de fet, des de fa molt. Perquè aquesta setmana el que segur que ja veiem és com polítics hipòcrites que fa anys que incendien amb les seves paraules i fets critiquen ara el foc als carrers de Catalunya, quan fa anys que ells practiquen una política de terra cremada. I algun fins i tot apel·larà a la calma i a la responsabilitat, quan ni una cosa ni l’altra no l’ha descrit des que està en política. És el que té, entendre-la com un mer exercici d’agitació  i de ‘fanatisme’, i practicar-la com si no hi hagués ni un avui, ni un demà, instal·lats en un irresponsable present continu. Calma i responsabilitat ja, sí, però per a tothom, i amb els líders polítics cavernaris de primers a la cua, seguits dels que confonen les institucions amb fer un ‘foc de camp’ i molts d’altres.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La sentència del procés ha sigut una garrotada que no per esperada és menys greu, especialment per als líders  polítics als quals s’imposen dures penes que a cap país del nostre entorn se’ls hauria imposat pel que van fer. Però la sentència, alhora, podria deixar marge, a Barcelona i a Madrid, per a cert contorsionisme. Si es volgués fer política, és clar, no incendiar-la, podria ser un dolorós punt i a part que obrís una etapa diferent. Però, lamentablement, estem en un escenari en el qual massa líders i partits viuen instal·lats en els extrems. Fins i tot alguns que fan bandera de teòrica equidistància, i no. Jo allà només instal·laria els comuns i Pablo Iglesias, però és obvi que només amb aquest espectre de vot poc es podrà fer totallò que cal, que és molt.

Perquè si el «veure no és entendre» és un problema comunicatiu que es converteix ràpidament en un problema polític, tenir els líders polítics autoarraconats en extrems impedeix una comunicació mínima que pot cronificar i radicalitzar una crisi d’Estat, i traslladar-la de la política als carrers, vagin a saber com i fins a quan. Dialoguin, si us plau. Però de veritat. Deixin de cremar la terra que trepitgen.