Vambes i 'fair play' tecnològic en l'esport

¿Per què prohibir l’ús de les famoses vambes Vaporfly Next que han utilitzat Kipchoge per baixar de les dues hores en la marató i Brigid Kosgei per rebaixar la plusmarca femenina de Paula Radcliffe? Hi ha dos arguments per recolzar la seva erradicació: la igualtat entre competidors i la puresa del rendiment esportiu. Segons el primer principi, forma part del disseny de qualsevol prova esportiva establir condicions perquè els participants parteixin en unes mínimes condicions d’igualtat. La victòria, o una marca, com a objectiu que persegueixen els esportistes, és un valor que s’ha d’atribuir a aquell atleta individual o equip que més mèrits hagi demostrat en la competició partint d’una de comuna i mínimament igualitària línia de sortida. En virtut del segon, el resultat ha de ser fruit del mateix esportista (del seu talent, del seu cos i del seu esforç natural) i no de factors artificials o externs. En aquest sentit, ens podríem preguntar en primer lloc, si tots els esportistes tenen accés a les miraculoses sabatilles i, en segon lloc, si el seu ús rebaixa fins a nivells no tolerables la vinculació entre el resultat obtingut i la implicació del mateix cos, afavorint, en canvi, factors externs i artificials.

Ara bé, des de la mateixa aparició de l’esport, hi ha hagut un desig d’utilitzar mitjans externs per a l’increment del rendiment esportiu. Però ha sigut als segles XX i XXI, en què l’espectacular desenvolupament de la tecnologia ha suposat una revolució a la pràctica esportiva. Els exemples que es poden oferir són gairebé inabastables: l’ús de la fibra de carboni en raquetes, perxes i altres materials esportius, les càmeres hipobàriques i criogèniques, els banyadors de neoprè... I això sense comptar amb la indirecta influència de la tecnologia a través dels nutrients i els tractaments mèdics.

Establir restriccions justificades

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

L’impacte de la tecnologia en l’esport sembla imparable, la qual cosa no obsta que hagi de ser regulat per garantir la igualtat i la puresa. Sembla necessari obrir un debat sobre regular l’ús de tots aquests dispositius tecnològics en l’esport, i eventualment, establir mesures que garanteixin un ‘fair play’ tecnològic. En aquest sentit, el respecte a la igualtat dels participants es podria assegurar si tots poguessin accedir a l’ús d’aquestes vambes. I tot i que el seu preu és alt, uns 275 euros, no sembla que sigui tan exagerat perquè esportistes d’elit no les puguin adquirir. A més, el preu sol reduir-se substancialment amb el pas del temps. Una situació ben diferent es pot donar quan l’accés a les noves tecnologies sí que sigui inabastable per a tots els atletes, la qual cosa podria ser causa per establir restriccions justificades.

Més complicat sembla assegurar la puresa del resultat esportiu. Però aquí apareixen dilemes difícils d’afrontar: si en lloc de rebaixar un 5% el temps, ho fes en un 3% ¿serien acceptables les vambes? D’altra banda, ¿milloren les seves marques tots els atletes que utilitzen aquestes vambes?, ¿hauria aconseguit el rècord utilitzant les Vaporfly una atleta amb millors marques que Kosgei? I finalment, ¿com es poden establir comparacions temporals?, ¿són comparables els rècords actuals amb els de fa 50 anys? En definitiva, ¿podrà l’esport quedar ancorat en un ideal de cos humà pur en una societat cada vegada més tecnologitzada?