Mentre mirem el contenidor

La sentència dictada dilluns passat, tot i que no va ser inesperada, ha sacsejat l’escenari polític. Les penes per haver organitzat el mateix exercici democràtic que s’ha pogut desenvolupar amb total normalitat en altres llocs del món occidental –pensem en Escòcia o el Quebec, només per posar dos exemples– no es poden assumir com el fruit del funcionament ordinari de la maquinària judicial: hi ha un rerefons ideològic en què a Junqueras, com a organitzador principal del referèndum, li caiguin 13 anys de presó i que, en canvi, Salmond visqui en llibertat i s’hagi pogut retirar voluntàriament com qualsevol altre home públic d’un país lliure.

Al mig de la campanya per a les eleccions, el Govern espanyol en funcions es limita a repetir la cançó habitual basada en una concepció immutable de l’statu quo, brandint una particular interpretació de la llei com excusa per no afrontar el problema polític de fons, que encara està molt lluny de resoldre’s. Els discursos del PSOE i de Cs cada vegada s’acosten més i tot porta a pensar que Sánchez vol abraçar-se a Rivera per desbloquejar l’aritmètica del Congrés.

Feia setmanes que els socialistes volien reduir-ho tot a una simple qüestió d’ordre públic i abans que passés res ja centraven el debat en l’aplicació de mesures coercitives com la famosa llei de seguretat nacional o l’article 155. Grupuscles d’exaltats els han ajudat amb la crema de contenidors i altres bestieses: mentre mirem el contenidor en flames no ens fixem tant en els cent anys de presó imposats a líders pacífics elegits democràticament. Tots sabem, no obstant, que no és aquest el tarannà de l’independentisme majoritari, el que és capaç de mobilitzacions massives com les Marxes per la Llibertat, la vaga general d’aquest divendres o el Tsunami Democràtic de dilluns i que ha pogut créixer en cada convocatòria electoral dels últims anys.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Està clar que en els actes vandàlics d’aquests dies, a més de l’excitació testosterònica d’uns quants d’indignats, potser també hi té a veure alguna cosa el fet que Cuixart hagi sigut condemnat a 9 anys de presó per haver cridat a la calma i a la serenitat aquell 20 de setembre. Calma i serenitat que necessitaria l’independentisme institucional si algun dia vol que es facin realitat els seus legítims objectius polítics a base de continuar creixent i persistir en unes reivindicacions més que raonables. En aquest sentit, la compareixença del president Torra al Parlament anunciant «exercir el dret d’autodeterminació» abans que finalitzi la legislatura no sembla una ocurrència molt reflexionada. El fet que no ho sabessin ni els altres partits independentistes ni els membres del seu propi Govern ja ens hauria de fer sospitar de si veritablement hi ha una voluntat real de portar-la a la pràctica o es tracta només d’una maniobra propagandística sense més recorregut que el de tapar l’expedient de «no acceptar» la sentència.