Espanya també flaqueja en la seva selecció de futbol

Crec que moltes vegades política i esport van junts, com les fortunes i la corrupció, com el poder i els excessos. Però no dedueixin que la meva opinió que l’actual selecció espanyola de futbol és pèssima i no va cap enlloc es degui a algun ressentiment ideològic: si aquesta setmana van veure el Suècia-Espanya han de pensar el mateix, siguin constitucionalistes o separatistes.

Pel que vam veure, el seleccionador Robert Moreno ha de pensar que amb repartir onze samarretes a onze bons jugadors ja té un equip, i això no és veritat. Equivaldria a sostenir que perquè diversos territoris siguin contigus i els banyin els mateixos rius ja es té un Estat collonut. En futbol, i també en la política, es necessita que hi hagi un pla coherent d’actuació (i diverses possibilitats alternatives per si la primera idea no funciona), un estil de joc (si és de joc net, millor), i una complementarietat substancial en les característiques físiques, tècniques, mentals i posicionals dels quals es desitja acoblar.

La golejada a Malta i l’illa de Perejil

Si no coexisteixen totes aquestes coses mai hi ha un conjunt eficient i durable. Es poden guanyar polsos davant d’adversaris manifestament inferiors (si em demanen un exemple de futbol els recordaré la històrica golejada a Malta, si me’n demanen un altre de tipus polític parlaré de la gloriosa defensa hispana de l’illot de Perejil), o pot sonar la flauta per casualitat, com va ocórrer en el gol de l’empat a Suècia quan Espanya actuava més desordenada i impotent que mai.

A l’equip nacional hi falta un bon seleccionador experimentat, que tingui autoritat moral i tingui la valentia necessària per apostar fort pels seus coneixements. Tots sabem que Robert Moreno va arribar al càrrec per casualitat –en l’analogia amb la política podríem citarCarles Puigdemont o Quim Torra–sense haver-se forjat abans en tasques complexes i sense que fos conegut més enllà de la seva casa per la seva intel·ligència i capacitat, la qual cosa equival a dir que no va arribar envoltat d’una confiança generalitzada.

Possiblement és un bon home, ha de saber bastant del seu però no prou ni per convèncer els que li tenen que seguirà cegues ni els altres espectadors de la jugada. Els altres dos noms que he citat van igualment per allà, igual com el protagonista de l’experiment amb gasosa que va fer en la pretemporada un equip de futbol anomenat, ai, Espanyol (les coincidències són fortuïtes). David Gallego era un excel·lent tècnic per al nivell B però els qui el van portar prematurament i precipitadament a l’A van pecar d’aventurers. Em diran, és clar, que aquesta regla té excepcions i posaran l’exemple, ai, una altra vegada les coincidències fatals, de Pep Guardiola, que va passar del B a l’A triomfant com un boig. Sí, però no oblidin que precisament de boig el qualifiquen els qui ara diuen que respecten la llibertat d’expressió (però ha de ser únicament en segons quins altres casos).

El llast de Sergio Ramos

Torno a la selecció: Fabián, Ceballos, Carvajal o Rodrigo potser serien bones peces si tinguessin un millor seleccionador, i si a més els inculqués una mística de grans esportistes campions. Però Robert Moreno no ho està aconseguint, en aquest temps en què el Barça és tan poc present en la selecció, potser pel llast de posar-los darrere Sergio Ramos, més campió que model d’esportivitat, i ja més gran en l’accepció de major d’edat que en les altres.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Piqué es va retirar a temps però ell no va entendre el significat dels bons exemples. Això de marxar per obrir la possibilitat que les coses llavors vagin millor tampoc està massa de moda en la política, però ara no cauré en la temptació de fer venir a tomb per tercera vegada els dos noms d’abans. En realitat penso que a la vora de davant a ells també hi hauria d’haver jubilacions prematures però convenients, especialment dos del Madrid ie-ie anomenats Casado i Rivera, extrems poc fins i destralers reconvertits en tècnics.

Amb l’actual quadro d’entrenadors tot fa olor de descensos. I després del que ha passat a Barcelona aquesta setmana és inevitable dir que tant la política espanyola com la catalana, i igual com la selecció de futbol o com l’en altre temps anomenat Reial Club Deportiu Espanyol, també fan olor és de socarrim. Especialment cap al tard i primeres hores de la nit, que és quan es juguen els grans partits i els grans despropòsits.