Tonteries intel·ligents

Malgrat el triomf de ‘Fleabag’ als Emmys, el dèficit més gran que patim en aquesta temporada es deu a la falta de bones ‘sitcoms’. La tradició que inagurarà ‘I love Lucy’ i que van continuar sèries memorables com ‘La chica de la tele’, ‘Mash’,  ‘Cheers’, ‘Frazier’, ‘Seinfeld’, ‘Friends’ o ‘The Big Bang Theory’ sembla haver entrat en crisi –esperem que sigui temporal. Aquelles sèries petites, de rialles enllaunades, ingènues i alienes als grans temes, que tenien la comesa de servir d’escapatòria als moments grisos de la vida, han cedit el seu protagonisme als drames cada vegada més enrevessats i intensos a la recerca d’alguna cosa que els diferenciï. En els temps que corren, el cinisme, l’amarg, s’ha introduït com a via essencial de l’humor amb aspiracions i tot el que simplement vulgui fer passar una bona estona sembla poc transcendental, lleu i antic. Compareu els guions de Phoebe Waller Bridge per al seu genial ‘Fleabag’ amb els de John Cleese per a ‘Fawlty Towers’ o els esquetxos de Monty Python, i reconeixent el talent de tots ells és evident que hem passat de les begudes naturals als sucs amb antioxidants i espirulina. Més sa, si, però menys saborós.

El fenomen no ens és aliè. Des d’‘Aída’ (2005), ’Camera Café’ (2005)  i ‘Aquí no hay quien viva’ –‘La que se avecina’ és la clara continuació– (2003), no hi ha hagut cap nova comèdia que hagi assolit els seus registres tret de l’excepció que confirma la regla d’‘Allí abajo’. Ens hem tornat transcendents quan hi ha poques coses més serioses que el riure. L’humor, no obstant, no només és més difícil que qualsevol altre gènere, sinó que també és més rendible per l’inversor.  Perquè els acudits es poden repetir. Per això el públic continua veient una vegada i una altra les repeticions d’episodis de ‘Friends’, ‘Els Simpson’ o ‘Big Bang Theory’, cosa que no faran amb els seus drames preferits.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Les generacions joves veuen les comèdies com una cosa del passat. Com productes que el seu progenitors veien. Però en el consum televisiu sí hi ha una cosa certa: és el fet constatable per la història que les modes i els gustos del públic són pendulars. Així que les comèdies tornaran quan ens cansem de tant drama fabulós que pretén explicar-nos el món i ens tornem a asseure davant del televisor per passar una bona estona en companyia d’uns coneguts que ens facin riure.

Mentre arriba el moment, podem disfrutar de l’última temporada de ‘Peaky Blinders’, potser la millor sèrie de mafiosos després d’‘Els Soprano’, que continua amb un nivell excel·lent i un atabalat Cillian Murphy ara enfrontat al feixisme. O amb l’última genialitat de Ryan Murphy ‘The politician’, amb un primer episodi que és una obra mestra de tant nivell que tot el que ve a continuació té gust de poc. Amb uns personatges que menteixen i falsegen tot el que fan i diuen, la sèrie transmet tanta veritat sobre la societat en què vivim que després de veure-la fa venir ganes de tornar corrent al Central Perk a parlar de qualsevol tonteria amb Phoebe i Joey, de ‘Friends’.