Caça de bruixes amb somriure

No sé si el senador nord-americà Joseph McCarthy somreia sovint. En la majoria de les fotos de l’època, l’apòstol de la caça de bruixes anticomunista dels anys 50 apareix seriós. El director teatral barceloní Joan Lluís Bozzo és sens dubte un home més rialler, malgrat que la gravetat de la seva missió purificadora entronca amb el llegat del’inquisidor americà. Bozzo va escriure ahir a Twitter: «A una persona com Joan Ollé que, imitantBoadella, ha dit tantes barbaritats i insults contra Catalunya, li doneu feina cada any al Teatre Nacional [de Catalunya]. ¿De quin país ets, Teatre Nacional?»

Bozzo va esborrar el tuit al cap de diverses hores, quan ja acumulava desenes de retuits i likes i havia sigut recollit en una notícia de l’edició digital de EL PERIÓDICO. Una anècdota desgraciada, una digestió pesada, una cosa sense transcendència, podeu pensar. Tant de bo. La fàtua fàtuacontra Ollé, director teatral també i lúcid articulista d’aquest diari, no sembla una facècia irrellevant, més aviat un símptoma inquietant. Un més en una llarga llista.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Abans van ser l’assetjament i demolició d’una exposició artística al fossar de les Moreres, una plaça pública al mapa de Barcelona o un santuari privat en la mitologia nacionalista (2017). O els boicots als escriptors Javier Pérez Andújar (2016) i Elvira Lindo (2006) i a l’actriu Carmen Machi (2012). Pérez Andújar havia escrit un article satíric sobrel’independentisme. Lindo havia pronunciat en castellà el pregó de la Mercè. Machi s’havia declarat federalista. Aquestes eren les seves greus ofenses. El nacionalisme excloent (quina redundància viciosa), el supremacisme tribal, l’emoció irracional són aquí. També l’eco de la persecució del’entartete kunst o l’entartete kunstart degenerat. A prendre pel sac la regla de Godwin. La revolució dels somriures ensenya els ullals.

Hordes de nois molt joves devasten BarcelonaBarcelona. ¿Com entendre’ls? No és difícil: n’hi hauria prou d’entendre què hem fet amb aquest país els últims 15 anys. LaJúlia, ¿la recordeu?, segueix fora de la ciutat. Encara sent angoixa.