Totes les contradiccions

Intentar comprendre. Escoltar. Llegir. Observar. Debatre. Discutir. Pensar i repensar fins que fa mal el cap. Posar-se al lloc de l’altre. Preguntar-se per què defensarà el que defensa, per què li farà mal el que l’ofèn. Sentir una barreja d’emocions indescriptible i que canvia a cada hora. Anar a dormir pensant que demà es veurà tot amb perspectiva. Tornar a començar de nou.

Des de dilluns passat, dia en què es va publicar lasentència del Tribunal Supremdeljudici als líders catalansés impossible fer una altra cosa. L’escenari canvia o canvien les nostres impressions en un intent fallit de veure les coses més clares. Sense saber si, teòricament parlant, és correcteportar l’Estat fins a límits que no s’havien assolit encara, en un intent dedesbloquejar el conflicte polític. Preguntant-se sil’apoderament d’una nova generacióés correcte o si, tan sols, es té dret a decidir si sembla correcte. Qüestionant-se on és la fina línia que separa la violència de la confrontació política legítima. Dubtant si, estratègicament, aquesta mobilització realment aclaparadora quedarà diluïda pelxoc amb les forces de seguretato si, al contrari, serà aquest xoc el que mourà peces al tauler amb l’Estat. He estudiat i analitzat massa conflictes per prendre’m a la lleugera aquesta situació. També he estudiat i analitzat massa conflictes per ser alarmista innecessàriament. Afegeixo una altra contradicció a la llista que em treu la son.

Sense pretendre tenir un mapa meteorològic amb què poder predir científicament què passarà ara (per allò que les socials no són ciències perquè l’ésser humà no és empíricament previsible), sí que podem analitzar lesactituds dels diferents actors. A només unes setmanes del 10-N, els partits mesuren amb més visió electoral que mai cada declaració, posició, moviment. Tots.

Equilibri impossible

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

AlGovern, elPSOEha de mantenir aquestequilibri impossibleentre acontentar les persones que necessiten que el partit del Govern asseguri l’estabilitat estatal a qualsevol preu i aquells votants més a l’esquerra no nacionalista que, malgrat donar suport al judici i fins i tot a la sentència, puguin veure-la desmesurada i creguin que la protesta és legítima de forma general. No perdre possibles votants que es desplacin cap a Ciutadans sense irritar als de l’«ambRivera, no». Així, com diu Berta Barbet, el Govern de Sánchez s’està diferenciant del de Rajoy en la gestió d’aquesta crisi, ja que està evitant al màxim donar raons per a l’aplicació de l’article 155.

Les coses aPalauno són gaire més fàcils. Els dos partits delGoverndisten en la seva anàlisi d’aquestes mobilitzacions i de la gestió que se’n fa. Lesesquerdes entre ellses fan més grans pel que fa a l’operatiu policial posant l’independentisme polític davant el mirall: el camí difícil cap a una independència impedida per l’Estat amb uns companys amb qui al caminar no es comparteix estratègia. La gent està mobilitzadai no sembla que se’n vulguin anar a casa sense més ni més. Els polítics hauran d’escoltar no els seus, sinó a tothom, i buscar una sortida justa i democràtica.