Quan el temps cruix

Aquests dies de foc i murs contemplo a la xarxa unes fotos deTony Ray Jones que s’exhibeixen en sengles exposicions a Santander i Bristol. Són fotos que busquen capturar «la manera de viure dels anglesos just abans de la seva americanització». M’interessen perquè tracten els anys 60, i són el pol oposat al «naixement del que en diem cool», que va titular el fotògraf David Bailey en la mateixa època. Però aquí no surt l’estilós cigarret de Michael Caine, ni la cabellera sedosa de Julie Christie, ni els vestits emmidonats de la primera Marianne Faithfull.

Les dones caminen, informals i despentinades, els homes els agafen els pits i la cintura. Els cossos són carnosos, a estones afeblits, avorrits, cansats, bruts, és a dir: reals. I, per tant, resulten contemporanis.

La ruptura temporal arriba amb una fotografia d’un pícnic campestre, en què la gent menja, dins els seus cotxes i envoltada d’escombraries. Una premonició de temps apocalíptics en què els peixos es queden sense aire i moren, com el mar, a la vora de les nostres costes. Quan la veig no puc evitar preguntar-me si és realment una foto de 1967, com diu la fitxa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Llavors penso que em va passar el mateix amb una sèrie de fotografies anònimes que vaig veure aquesta setmana a Instagram, un retrat fallit d’una parella victoriana, el 1890. Els retratats, vestits adequadament per a la solemnitat de la fotografia, al principi es mostren adustos, seriosos, com exigeix l’època i el ritual. Però alguna cosa passa a la tercera foto que fa que ella rigui mentre ell l’agafa del braç, i també riu. La quarta imatge és plenament contemporània: ella es tapa la cara, per l’atac de riure, mentre ell continua somrient a la càmera. Sobta aquest desplegament de frescor, de modernitat, d’actualitat. Al poc temps de veure-la, em renyava jo mateixa. Quina tonteria. ¿Potser em pensava que el 1890 ningú reia?

La codificació d’imatges i la seva pertinença a un temps concret, a una composició preferent, amb certs personatges disposats d’una manera exacta, és també un escenari, i no s’ha d’entendre com un document «pur». I de vegades, per sort, la realitat s’obre pas enmig de tant simulacre i alguna cosa cruix.