El 'brexit' es torna a complicar

La consumació del ‘brexit’ s’ha convertit una vegada més en un trencaclosques en el qual té molt a veure la desconfiança de l’oposició cap a Boris Johnson il’habilitat d’aquest per treure sempre, a última hora, un conill del barret de copa. Quan tot estava disposat dissabte per votar l’acord assolit amb Brussel·les, laCambra dels Comunsva aprovar unaesmena–322 a 306– de la llei que obliga el ‘premier’ ademanar una pròrroga en absència de tal acord arribat el 31 d’octubre, i Johnsonva suspendre la votaciódel pacte tancat amb Brussel·les –l’hagués perduda– i, alhora, va enviar aDonald Tusk, president delConsell Europeu,dues cartes no exemptes d’extravagància. En una li comunica, sense firmar el text, que ésdecisió del Parlamentdemanar un ajornament de la data de sortida al no haver-se aprovat l’acord per ell negociat; en l’altramanifesta la seva opinióqueuna nova pròrroga seria un errori no la recolza.

Pot semblar una comèdia d’embolic, però no ho és. Darrere hi ha unxoc entre diferents podersde l’Estat i les reiterades negatives de Johnson a sol·licitar un altre ajornament del ‘brexit’ –seria el tercer– si el Parlament no aprova l’acord. I la situaciópot complicar-se encaramés amb un altre xoc entre poders si elTribunal Suprem d’Escòciadona la raó als qui entenen que l’exigència de pròrroga per evitar un ‘brexit’ abrupte obliga el primer ministre, un fet que sembla indiscutible, però que Johnson s’obstina a presentar com a no imperatiu, tot i que en la tradició constitucional del Regne Unit és incommovible la consideraciódels Comuns com la institució dipositària de la sobirania, les decisions de la qual no poden eludir-se.

Amb vista a unes eleccions anticipades

El que preténl’oposicióés, abans d’aprovar l’acord,disposar de l’aparell legal que permetrà aplicar-lo. Al que aspira Johnson és a tenir com més aviat millor les mans lliures per posar en marxa unaprecampanya electoralque neutralitzi el dinamisme dels partidaris de quedar-se, reclamants d’un segon referèndum, defensat amb la boca petita pel líder laborista,Jeremy Corbyn, i amb entusiasme pels liberaldemòcrates i els nacionalistes escocesos. Perquè Johnson ha fiat el seu futur polític a unes eleccions anticipades que li donin la majoria absoluta i li permetin prescindir d’aliats incòmodes –els unionistes nord-irlandesos– i acabin amb la dissidència ‘tory’, expulsada del partit.

En els càlculs dels estrategs ‘brexiters’, qualsevol ajornament de la sortida opera contra els seus interessos, remarca la debilitat dels conservadors, engreixa les files de la facció que estima irrenunciable un ‘brexit’ amb acord i refreda els qui, en nom del mal menor, prefereixen no prolongar la crisi. De manera que, com passava abans de l’acord ara en suspens,torna a ser una incògnita en què pot acabar el conflictei fins a quin punt és acceptable per alsVint-i-setque la gestió del ‘brexit’ es converteixi en unamalaltia crònicaque bloqueja el futur i afavoreix la desacceleració de l’economia.