Canvi climàtic i creixement: un os dur de rosegar

Existeix un ampli consens científic en què estem assistint a un escalfament global forçat pels gasos amb efecte d’hivernacle emesos a l’atmosfera per l’acció humana. Recolzats en aquesta evidència, els joves de mig món s’han mobilitzat  per demandar als dirigents polítics més fets i menys retòrica i postureig. De raó no els en falta i per això la seva protesta ha aconseguit un gran suport social. Ha arribat l’hora de passar a l’acció, però ¿som conscients de la naturalesa i veritable magnitud del desafiament a afrontar?

El primer pas per solucionar un problema és formular-lo correctament. I per a això hem de tenir present que el CO₂ emès per l’activitat humana es relaciona amb quatre variables, considerades a escala global: 1) la població; 2) el PIB per càpita; 3) l’energia utilitzada per unitat de PIB (o intensitat energètica); i 4) les emissions de CO₂ emeses per unitat d’energia consumida (o intensitat de carboni). A la xifra resultant de la multiplicació d’aquests quatre factors li hem de restar la quantitat de CO₂ que una vegada emès puguem retirar de l’aire, sigui per mitjans naturals (per exemple, evitant la desforestació i propiciant la reforestació) o artificials (utilitzant diverses tècniques d’enginyeria, més o menys desenvolupades i costoses) que permetrien retirés el CO₂ de l’aire i la seva posterior reutilització en el marc d’un esquema d’economia circular.

El que hem exposat ens porta a reconèixer dos grans components, de naturalesa molt dispar, en el fenomen de l’escalfament global. D’una banda els dos primers factors (població i PIB per càpita) guarden relació amb el model socioeconòmic vigent, que postula un creixement demogràfic i econòmic il·limitat, mentre que els dos últims (intensitat energètica i intensitat de carboni) al costat de la component de retirada i ús del CO₂ emès, es relacionen amb un determinat model energètic i nivell de desenvolupament tecnològic que possibiliten els objectius de creixement demogràfic i econòmic.

Estem, per tant, davant d’un desafiament sistèmic, la solució del qual requeriria no només incidir (com comunament es creu) sobre aspectes energètics i tecnològics, sinó també sobre el model socioeconòmic actual. Una aproximació teòrica que xoca contra una dura realitat: les tendències demogràfiques i econòmiques globals apunten a un creixement continuat en les pròximes dècades.

El creixement de la població

En l’àmbit de la demografia, es preveu que el 2040 la població mundial arribi als 9.144 milions de persones, davant els 7.421 milions de l’any 2016. Una altra xifra particularment cridanera d’aquestes previsions és que el 2040 el 64% de la població mundial es concentrarà en àrees urbanes, davant el 54% del 2016; un percentatge, el primer, que poden sobrepassar o rondar el 80% en regions com Amèrica del Nord, Amèrica Central i del Sud i la UE, així com en països com els EUA, el Brasil, Rússia i el Japó. Ens trobem davant d’un procés que cada quatre mesos afegeix a la població urbana mundial una ciutat de la mida de Singapur.

I referent al creixement econòmic global, per al període 2016-2040 s’espera una taxa mitjana de creixement anual compost del PIB entorn del 3,4%, amb els ritmes més alts de creixement concentrats a l’Àfrica (4,3%) i sobretot a la regió Àsia-Pacífic (4,5%) i els menors als països industrialitzats de l’OCDE. Un altre element interessant lligat al creixement econòmic mundial és la previsió que la classe mitjana s’expandeixi globalment, i que augmenti en prop del 80% el 2030 i superant els 5.000 milions de persones, amb la major part d’aquest creixement provinent de països no integrats a l’OCDE.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Davant de la dificultat de revertir tals tendències, la comunitat internacional ha decidit centrar-se en una nova transició energètica, capaç de desacoblar creixement econòmic i demogràfic de l’augment de la demanda energètica i de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle. Per aconseguir-ho disposem de tres eines: eficiència, descarbonització i retirada i aprofitament del CO₂. No obstant, les dades globals del 2018 mostren que la suma d’actuacions en aquests tres àmbits no ha sigut ni tan sols capaç d’estabilitzar les emissions respecte a les del 2017. Les emissions continuen augmentant, impulsades pel creixement econòmic i demogràfic. I, per si això fos poc, en absència d’avenços científics i tecnològics disruptius, la transició energètica no sembla que serà ni tan fàcil ni tan ràpida com seria desitjable.

Catedràtic de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona, Director de la Càtedra Transició Energètica de la Fundació Repsol-Universitat de Barcelona.