TRIBUNA
Ucraïna: o autonomia o congelació
L'autonomia és una solució que s'ha revelat bastant eficaç per solucionar conflictes territorials
enfrentamiento
Després de cinc anys d’estèril confrontació embolicada en la inconfusible retòrica nacionalista del’Euromaidan, un dels principals objectius del nou president d’Ucraïna, Volodímir Zelenskipresident d’Ucraïna, és resoldre el conflicte bèl·lic que assola l’est del país aplicant un enfocament més pragmàtic. Després d’una sèrie una mica confusa de declaracions i contradeclaracions sembla que Zelenski està disposat a acceptar l’anomenada «fórmula Steinmeier».
La fórmula Steinmeier no és un nou full de ruta en substitució dels acords de Minsk II. La fórmula Steinmeier –deguda a l’antic ministre d’Assumpte d’Exteriors d’Alemanya, avui president del país– no és més que una proposta per desenvolupar un dels 13 punts de l’acord firmat a la capital bielorussa. El punt 11 preveia l’aprovació d’una reforma constitucional a Ucraïna que havia d’incorporar la descentralització com a element clau, tenint en compte les característiques de les regions de Donetsk i Lugansk i amb l’acord dels representants d’aquestes regions. El que va suggerir Frank-Walter Steinmeier el 2015 és que el primer pas per accedir a un «estatut especial» era la celebraciód’eleccions a Donetsk i Lugansk per elegir els seus representants conforme als estàndards internacionals.
Sigui com sigui, tot sembla indicar que Zelenski i el parlament nacional –controlat per un partit fet a la mesura del president– estan disposats a emprendre el camí que portarà a un estatut especiald’autonomia per a Donetsk i Lugansk.
La solució als conflictes
En una perspectiva històrica, l’autonomia és una solució que s’ha revelat bastant eficaç per solucionar conflictes territorials. En l’haver de la democràcia europea destaquen alguns casos cèlebres. El 1921, el conflicte de les illes Åland, un arxipèlag de parla sueca sota sobirania finlandesa, es va saldar amb la implantació d’un règim autonòmic especial, un punt mitjà entre la mera absorció en l’estat unitari finlandès i l’annexió a Suècia. En el conflicte irlandès la via autonòmica introduïda pel Tractat angloirlandès de 1921 va servir per demostrar que la unió d’Irlanda amb l’Imperi Britànic podia conciliar-se amb les aspiracions nacionals irlandeses. (En aquest cas, la guerra civil entre autonomistes i independentistes i la pèrdua de l’Ulster van fer perdre a l’experiment el seu caràcter exemplar.) Als anys 70 del segle XX, la solució en el conflicte del Tirol del Sud, una regió majoritàriament germanòfona a la frontera d’Itàlia amb Àustria, va consistir en l’autonomia especial per a la província de Bolzano, en lloc de la seva dissolució a les regions administratives italianes o la seva annexió a Àustria. La introducció delhome rule a Irlanda del Nord després dels acords del Divendres Sant de 1998 va implicar la pau i l’estabilitat a la regió, tot i que d’entrada no satisfés ni els que desitjaven la reunificació d’Irlanda ni els partidaris de seguir amb el govern directe des de Londres.
En molts casos, l’alternativa al’autonomia especial com a solució a un conflicte territorial no és la independència de veritat sinó la congelació del conflicte. Des que la regió moldava de Transnístria va proclamar la seva independència el 1990 cap estat del món l’ha reconegut, ni tan sols el seu protector rus. El grup que treballa en descongelar el conflicte (conegut com 5 +2, on els 5 són l’OSCE, Rússia, Ucraïna, els Estats Units i la Unió Europea i els 2 són Moldàvia i Transnistria) no es proposa assentar la independència de l’autoproclamada República Moldava Pridnestroviana sinó precisament adoptar la solució autonòmica: com diu la mateixa OSCE, l’objectiu del format 5 +2 és elaborar els paràmetres d’un acord global «basat en la sobirania i la integritat territorial de la República de Moldàvia dins de les seves fronteres internacionalment reconegudes, amb un estatut especial per a Transnístria dins de Moldàvia».
Espanya té un dilema:
o crisi o negociació
Sens dubte, aquestes lliçons europees poden ser instructives per a altres conflictes territorials més pròxims. Després de la sentència de l’1-O, Espanya té un dilema: o va cap a una crisi «profunda i duradora», com apunta l’Institut Elcano al seu últim informe, o les parts es preparen per negociar un estatut especial per a Catalunya. De moment tot apunta en la primera direcció, perquè pel que fa al segon farien falta dues coses que no són en l’horitzó immediat: que a Madrid hi hagi un Govern disposat a agafar el toro per les banyes i que a Barcelona es deixi d’alimentar la flama de la confrontació.
