Glicines i fems

En sortir de veure el muntatge de ‘La mort i la primavera’ que s’estrena aquest dijous al TNC, vaig comentar a en Joan Ollé que aquell univers obscur, oníric i enigmàtic em feia pensar en un altre món simbòlic, tan «terriblement poètic i terriblement negre» com el de Mercè Rodoreda. El de Juan Rulfo a ‘Pedro Páramo’. Els morts que deambulen, la violència soterrada (o no tant), el vertigen del no-res, la baixada als inferns, amb l’embolcall de l’aparença d’una vida quotidiana en la qual tot transcorre segons unes regles que, quan les descobrim, ens aboquen al buit. Comala i aquest poblet sense nom amb un cementiri d’arbres.

Racine afirmava que la literatura havia de «plaire et toucher», és a dir, delectar i colpir. Caure estabornit del cop de puny que t'ha ventat el poeta. Aquesta novel·la fascinant, estranya, feta i refeta al llarg dels anys, t’introdueix en el terror de l’existència a partir d’una llengua exquisida: «Diu les coses de la manera més pura i inesperada». I Ollé ha sabut trobar «l’olor de les glicines i la pudor dels fems: la mort i la primavera» amb una adaptació esfereïdora. No en sortiran indemnes, d’aquesta excursió als àmbits més tenebrosos.