Pols antiga

Mentre espero que s’obri la portalada de bronze (tot sigui dit: una peça paorosa, amb relleus que són una barreja tètrica d’unes figures de còmic –com la de la mort a cavall amb la dalla dalt d'un cavall– i d'obscures estampes religioses), penso en la necessitat i la justícia. Era just i era necessari que les despulles de Franco deixessin d’habitar un santuari dedicat a l’exaltació de l’odi, però l’acte s’acosta més a la pervivència del feixisme, retransmesa en directe, amb la Policia duent del bracet un colpista com Tejero, que no pas la cerimònia de la dignitat moral.

És just i necessari, penso, mentre Francis Franco i els altres familiars criden a favor d’una Espanya tràgica i ensangonada, que els milers d’enterrats al mausoleu de la infàmia deixin de ser «un complex i contradictori cadàver col·lectiu indissoluble» (ho va dir un investigador del CSIC, Francisco Ferrándiz) i recuperin la consideració d’individu, de persona, enfront del magma innoble de l’oblit on els va abocar la dictadura més perversa. Penso també en la baixíssima qualitat democràtica de qui menysprea el passat i el converteix només en una anècdota, com si aquesta pols antiga no infectés l’atmosfera d’avui.