Sobre herois i tombes

En una llarga vetllada que es va prolongar fins que el fòsfor es va posar a campar sobre les onades a Mar del Plata, rere els hotels de presència soviètica creats pels sindicats per a gaudi dels afiliats, un periodista de ‘Página 12’ va mirar d’explicar-nos les essències del peronisme. Van aflorar des del ressentiment pseudomarxista fins als florilegis falangistes, els obrers conscienciats i la manipulació de les emocions, el populisme que va passar de Perón a Evita i les seqüeles d’un país que de tant analitzar-se a si mateix no s’entén i de tant projectar el seu propi dubte metafísic ha fet que se n’encomanin els analistes: fins al punt que quan esgrimeixen allò de «risc de país» la figura transcendeixi la mera descripció financera a un existencialisme patagònic.

A ‘Tiempos recios’, Mario Vargas Llosa demostra que un liberal pot explicar millor les obscenes maniobres dels Estats Units i la seva CIA a l’hora d’enfangar i ensagnar Amèrica Central (la voladura del règim de Jacobo Árbenz, que no tenia res de comunista) que molts militants d’esquerra. Ara tornem a treure el cap al gran misteri argentí sense que acabem d’entreveure en quina mesura el combat entre l’actual president, el liberal Mauricio Macri, i el peronista Alberto Fernández, estret aliat de l’exmandatària Cristina Fernández de Kirchner, que aspira a la vicepresidència, poden sortir-se amb la seva en les crucials eleccions de diumenge.

Capital d’un imperi

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A ‘Sobre héroes y tumbas’, Ernesto Sabato va fer una de les més memorables novel·les de totes les que s’han ordit en l’espanyol d’Amèrica. S’hi llegeix que «els mites són més forts que els fets que intenten destruir-los», i potser aquesta és una de les claus que ajuda a explicar, mai a entendre, com és possible que un país que va construir una ciutat com Buenos Aires per ser capital d’un imperi es va extraviar al segle XX i mai hi hagi la clau del seu laberint. El llibre de Sabato inclou un pertorbador ‘Informe sobre ciegos’ que potser com a metàfora, però no només, ens permeti dilucidar per què fins i tot els amics argentins que tenen feina i que mengen calent almenys dues vegades al dia han perdut qualsevol indici de confiança en el futur del seu propi país i només somiïn a emigrar a aquest costat del mar.

Si Xile, el país que semblava més estable del Con Sud, ha entrat en erupció, ¿què poden esperar els argentins dels pròxims comicis? El preu del dòlar oscil·la com un pèndol ebri i el «risc de país» escenifica el perill que un Estat no pugui fer front als seus deutes. L’estratègia de Macri, lliurecanvista amb la mirada posada als mercats internacionals, li ha fet perdre el recolzament de les classes més desfavorides. A Buenos Aires criden l’atenció les cues davant dels establiments de menjar ràpid de matriu nord-americana. És l’única carn que molts argentins es poden permetre. Fins no fa gaire enfrontat a mort a la vídua de Kirchner, el no menys peronista Fernández ha reclutat Cristina per al seu bàndol. El poder és un imam. Però l’esperança que el futur canviï diumenge al país dels herois i les tombes és mínim.