Cercas i Vilas, un banquet

Tinc la sort immensa de poder anar de biblioteca en biblioteca. Surto de casa meva a mitja tarda –les parets folrades de llibres– per arribar a l’escenari del teatre on sóc aquests dies i perdre’m en una monumental escenografia llibresca. Els llibres de casa meva van des de l’olor rància dels llibres heretats (durant anys, el meu únic patrimoni) fins al més nou de les portades plastificades. Els del teatre fan olor de cola i cartró,de vernís i aquarel·la, els materials que donen aparença de veritat a la mentida teatral de l’attrezzo.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En el trajecte de casa meva al teatre passo per davant de dues o tres llibreries. M’aturo, invariablement, davant els aparadors. De vegades no puc resistir la temptació d’entrar-hi i recórrer les taules i els prestatges tot i el risc de perdre’m en el temps i arribar tard a la meva cita amb els espectadors (mai ha passat, fins ara). Els llibres exposats animen les meves pupil·les gustatives (d’això se’n diu bavejar, però ho deixo en salivar, de cara a la correcció i el bon gust) tant o més que qualsevol caprici de Magnolia Bakery. Els miro, els ensumo, recorro el seu llom amb el tou dels dits i en poso algun al cistell per poder-li clavar les dents més tard, en solitud, fora de mirades indiscretes. Aquesta manera de llegir, de menjar-se el llibre, de devorar-lo pàgina rere pàgina, mossegada rere mossegada, és pura golafreria. I, sovint, quan passa que et reconeixes, que et descobreixes a tu mateix al llibre, pur canibalisme.

Els que m’estimen molt i m’ho demostren diàriament la van encertar, fa uns dies, regalant-me un llibrot monumental, una joia talla XXL,‘The world’s most beautiful libraries’, set quilos de pàginesimpreses que recorren les millors biblioteques del món. Un magma en el qual m’agradaria incrustar-me per tota la vida. I, alhora, un banquet pantagruèlic al qual estic desitjant afegir-hi unes altres dues joies acabades de néixer: els llibres de Javier Cercas i Manuel Vilas, guanyador i finalista del més recent premi Planeta. ¿Em permeten dir, ara sí, que em cau la bava davant seu?